BarcelonaIgual que a La carretera, de Cormac McCarthy, a la primera novel·la que es tradueix al català de Jesse Ball, El cens, un pare i un fill es passegen per un món estrany, situat en un temps incert i desesperançat. L’home, un cirurgià retirat, va d’una casa a l’altra, imprimint tatuatges a la gent amb què es creua: és la seva manera de comprovar que són vius, estudiant la seva singularitat i, d’alguna manera, catalogant-la. Si a la distopia de McCarthy, publicada el 2006, la devastació del món postapocalíptic maldava per infiltrar-se a l’interior dels dos personatges principals del llibre, a la novel·la de Ball, que acaba de publicar Rata -versionada per Yannick Garcia-, la malaltia terminal del pare no impedeix que, gràcies al seu fill, la mort no estructuri els seus últims dies. El noi viu només “en el present” -que l’autor descriu com “una realitat resplendent”- a causa d’un retard mental no especificat.

“Vaig començar aquest llibre a partir de dues premisses -recorda el prolífic Ball, autor d’una dotzena de novel·les, però també de reculls de contes i de poesia-. Primer, tenia ganes d’escriure alguna cosa en relació al meu germà Abram, que va morir el 1998, amb només 24 anys. L’Abram tenia síndrome de Down”. En aquells moments, Jesse en tenia 20 i escrivia compulsivament, sobretot versos. “Va caldre que passessin molts anys abans no tingués una idea relacionada amb el meu germà”, recorda. Aquesta idea començava amb “un home cavant la seva pròpia tomba” poc després de saber que un càncer acabaria amb la seva vida. “L’home és viudo i té un fill al seu càrrec, amb qui emprèn el viatge de la novel·la -diu-. Si una cosa volia escrivint El cens era fugir del llenguatge que es fa servir habitualment per descriure la gent que té síndrome de Down. Ara mateix hi ha una comunitat que treballa per redefinir i humanitzar l’anglès pel que fa a trastorns genètics i malalties mentals, però tot això queda fora de la meva ficció, que es dedica a explorar l’absurd des de molts vessants”.

No és la primera vegada que Ball situa els seus personatges en un món amb unes coordenades úniques, més a prop de la faula i la paràbola que del realisme més mimètic. Passava a The curfew [El toc de queda], del 2011, i A cure for suicide [Una cura per al suïcidi], del 2015. “Em sento com algú que avança enmig de la boira, confús, com el personatge de l’últim llibre que he escrit, encara inèdit”, diu. Abans d’escriure, Jesse Ball entrena el seu estat d’ànim durant tant de temps com calgui fins que troba una setmana durant la qual pot esquivar qualsevol responsabilitat, “personal i laboral”. “Mai no parlo amb ningú de les meves idees, perquè automàticament perdrien el seu interès -admet-. Són com el gas, que ocupa l’espai del recipient on es troba, sigui més gran o més petit. Explicar una idea és com revelar un somni. El pots liquidar en una o dues frases. Si l’escrius, en canvi, es pot expandir durant pàgines i pàgines”.

Els mons que planteja Ball a les seves novel·les han sigut comparats amb les situacions angoixants i distòpiques que plantegen Franz Kafka i Samuel Beckett. Ell prefereix esquivar aquestes comparacions. “Treballo de manera imprevisible. A cada llibre em transformo. I cada història que acabo em canvia -diu-. Quan em poso a escriure l’únic en què penso és en les decisions tècniques que em permetran avançar cap a on crec que he d’anar. Sempre busco la manera més senzilla i clara d’expressar-me”. En aquest sentit, cita entre els llibres que llegeix i rellegeix la primera part de la trilogia de Claus i Lucas, d’Agota Kristof; l’Autoretrat, d’Édouard Levé; Tango satánico, de László Krasznahorkai, i Els feliços anys del càstig, de Fleur Jaeggy.

Dues distopies extremes

Teresa Colom i Martín Caparrós fabulen sobre la vida eterna

Durant l’última dècada, a la literatura catalana han proliferat les novel·les que pintaven un futur força desesperançador. Les aproximacions oscil·len des del fantàstic ( L’any de la plaga, de Marc Pastor), la ciència-ficció ( Terra inhòspita. Barcelona 2048, de Maria Dolors Millat) i l’humor estripat ( El regal de Gliese, de Víctor Nubla) fins al realisme brut (Barcelona no existeix, de David Castillo). Teresa Colom acaba de publicar Consciència (Empúries), que planteja un futur apocalíptic, capitalista i solitari en el qual la humanitat ja pot connectar la ment a sistemes informàtics i, d’aquesta manera, assolir la immortalitat gràcies a la tecnologia. La protagonista de la novel·la és Laura Verns, víctima d’un càncer als 43 anys que ha aconseguit perpetuar la seva existència traspassant les connexions cerebrals del cos malalt a un sistema informàtic.

“Volia explorar la possibilitat que la ment pugui seguir viva al marge d’aquest suport de carn i ossos”, explica l’autora, que després d’una sòlida trajectòria com a poeta va debutar en la narrativa amb La senyoreta Keaton i altres bèsties (Empúries, 2015), un llibre d’una singularitat temàtica comparable a Consciència. “Com es genera una ment des del substrat físic?”, es va demanar Colom abans de començar a treballar en la novel·la. “Parlo de tres empreses que ho han aconseguit i ho han comercialitzat”, diu. Els multimilionaris són els únics disposats a pagar preus desorbitats per provar-ho, com passava en una altra distopia recent -potser una de les més pertorbadores-, Cero K, de Don DeLillo (Seix Barral, 2016), ambientada en un centre de criogenització nord-americà. Allà, el pare del protagonista vol entrar en una de les càpsules, “morir voluntàriament per ressuscitar al cap d’un temps, quan la ciència ho faci possible”, segons explicava l’autor durant l’última visita a Barcelona. Consciència és, com la novel·la de DeLillo, una intriga que amaga sota la superfície un substrat existencialista. Vint anys després de perdre el cos, la ment de Laura Verns es veu amenaçada i ha d’investigar en els seus records més profunds per esbrinar com resoldre el problema. “La consciència està lligada a la seva vida a través d’un entramat misteriós”, remarca l’autora.

En aquesta línia de transcendir el cos, l’argentí Martín Caparrós acaba de donar a conèixer Sinfín (Literatura Random House, 2020). “El suport físic és cada cop menys important: els nostres avis veurien amb perplexitat tot el que podem fer sense que hi intervingui cap objecte”, comenta. La novel·la combina narració, crònica i comentaris assagístics i aforístics a partir d’una premissa argumental que arrenca en un petit poble de la selva patagònica on “la malaltia, la vellesa i la mort encara existeixen”. Som a l’any 2070, i una nova forma de vida eterna - tsian, que vol dir paradís - ha transformat l’experiència de milers de milions d’habitants de la Terra. “Se’m va acudir un món que menysprea el cos i que s’ha dedicat a buscar maneres de reemplaçar-lo amb sistemes de realitat virtual que permeten que no es depengui tant d’una carcassa física que falla tant -explica l’autor de novel·les com La Historia (1999) i llibres d’investigació i crònica com El hambre (2014)-. Si poguéssim deixar de dependre del cos ho faríem, n’estic convençut. De fet, hi ha gent que està dedicant molts diners a investigar-ho”.

A Sinfín, una periodista, Lin Antúnez, investiga què s’amaga rere la invenció del tsian : els sacrificis humans, els interessos ocults i les circumstàncies que van permetre una revolució amb trampa. “ Nuestra sociedad vive para el poder pero adora a la Ciencia, su becerro de oro -escriu Caparrós, en un dels capítols narrats per la periodista-. Le gusta pensar que su rasgo definitorio es su audacia técnica y no su avidez insaciable ”. El món del futur, com el nostre, és també una lluita per la imposició de relats, que Caparrós explica en un estil personal que s’afegeix a la fructífera tradició distòpica argentina, que compta amb clàssics com La invención de Morel, d’Adolfo Bioy Casares (1940) -situada, en aquest cas, en una illa on s’ha creat la il·lusió d’un passat inamovible que es reprodueix una vegada rere l’altra-, i, més recentment, El fondo del cielo, de Rodrigo Fresán (2009), i Las constelaciones oscuras, de Pola Oloixarac (2015).

Política i ecologia

Bianca Bellová explica l’odissea d’un adolescent txec

Bianca Bellová explica l’odissea d’un adolescent txec El món que Bianca Bellová va imaginar a El lago, primera de les seves novel·les traduïdes al castellà -per Daniel Ordóñez, i publicada a Tres Hermanas-, pot fer pensar a primera vista en els paisatges devastats de Cormac McCarthy, on només sobreviuen els més forts i els que tenen menys escrúpols. A mesura que la novel·la avança potser seria més acurat situar-la en els malsons narratius articulats durant l’etapa comunista soviètica, des de Txevengur i La rasa, d’Andrei Platónov -escrites durant la dècada dels anys 20 i disponibles en català a Edicions de 1984-, fins a Dotazník [El qüestionari], de Jiří Gruša, que va circular clandestinament durant la Txecoslovàquia comunista a la dècada dels 70, i amb la qual Bianca Bellová comparteix un sentit de l’humor amb tocs de realisme màgic i fins i tot de surrealisme.

L’autora de Praga ha merescut, amb la seva quarta novel·la, una repercussió internacional notable, en part perquè el 2017 va rebre un dels Premis de Literatura de la Unió Europea. “Portem dinou traduccions -diu-. Al Japó, la publicitat de l’editorial deia que la novel·la recordava Charles Bukowski i Stephen King”. Sense tenir en compte la presència del totalitarisme soviètic, la lectura del llibre és incompleta. El personatge de la novel·la és el jove Nami, un adolescent que viu amb els avis en un petit poble pesquer situat a la riba d’un llac. Quan tots dos moren, el noi ha de marxar a ciutat per trobar feina i amb l’esperança de localitzar la mare, que el va abandonar just després de néixer. “La imatge inicial d’aquesta novel·la em va arribar després de veure un documental de National Geographic on es veia un paisatge desèrtic i la poca vida que hi quedava -recorda-. Em va impressionar molt. I si hi enviava els meus personatges?” El Nami està sol al món i busca aliats per tirar endavant: una noia que els violents soldats russos cobegen fins a arruïnar-li la vida, un venedor de droga que el deixa estar al seu pis una temporada o una antiga aristòcrata, caiguda en desgràcia després de deixar de ser l’amant de l’Estadista, líder suprem del país.

“Aquest llibre comparteix amb els anteriors que hi ha un sistema totalitari contra el qual només es pot lluitar des de l’honor i la integritat. Vaig debutar el 2009, a punt de fer 40 anys, amb Sentimentální román [Novel·la sentimental], i sempre he escrit el que he volgut, perquè treballo de traductora i intèrpret -diu-. Aquí en vaig parlar en forma de distopia o de conte de fades apocalíptic, si es vol, perquè així podia deixar temes sense resoldre ni fer evidents. M’agrada crear enigmes i atmosferes estranyes i deixar-hi campar els meus personatges”.

Llegir El lago recorda a estones les faules i el conte popular, però no hi ha una lliçó moral que se’n pugui extreure. “Com a autora, m’interessa tant la lectura política que es pugui fer del món en què viu el Nami com la lectura ecològica”, diu. En aquest sentit, el llibre tindria com a bon company de viatge El año del diluvio, de Margaret Atwood (2009), si bé els estralls mediambientals generen només problemes estomacals i cutanis als personatges de la novel·la. “Tampoc s’ha d’oblidar que, en paral·lel a la recerca de la mare, el Nami també busca donar sentit a la seva vida”, diu Bellová.