CRÒNICA
VALÈRIA GAILLARD

L’escriptor poderós i envejat que temia per damunt de tot la mort

J. AMAT, E. ROSALES,  R. CABRÉ I J. SAFONT A L’ATENEU. / C. CALDERER Zoom

A falta d’un homenatge oficial, l’Ateneu Barcelonès va organitzar-ne un de distès dimecres a la tarda (amb el suport de la Institució de les Lletres Catalanes) al qual va assistir la família de Baltasar Porcel, la seva vídua i els dos fills. A l’estrada, la doctora Rosa Cabré, el crític literari Jordi Amat i l’editor i amic de l’escriptor Emili Rosales. Entre els tres van oferir una mirada calidoscòpica sobre aquest escriptor “serp” (així es va definir ell mateix un cop per referir-se al seu avançar terrenal i zigzaguejant), una mirada que va insistir, tanmateix, en alguns aspectes delicats, com ara la relació de Porcel amb el poder, la qual cosa li va costar -deien- força enveges en els cenacles literaris. També es va posar l’accent en el seu compromís cultural -“als anys seixanta va intentar tirar endavant un país que no existia”, va pontificar Cabré-, mentre que Rosales va subratllar que l’escriptor mallorquí està darrere la creació de dues institucions claus com l’Institut Català de la Mediterrània (avui Europeu de la Mediterrània) i l’Institut Ramon Llull. “Va tenir una dimensió literària, però també política i social, a Catalunya; avui manquen figures d’aquest relleu”, va sostenir Rosales.

L’editor de Planeta va reconèixer els “anticossos” que va generar un escriptor “ambiciós” que va fer una carrera fulgurant, sostinguda per l’amistat amb peixos grossos com ara Joaquim Molas, que aleshores tallava el bacallà literari; Josep Pla, a qui havia entrevistat llargament per a Serra d’Or, i que li va obrir les portes de Destino; Tarradellas, a qui va visitar a Saint-Martin-le-Beau -i que, per cert, encén la curiositat sobre els discursos que va escriure per a vips - ; o el rei Juan Carlos, amb qui tenia una relació poc coneguda però ben real (els discursos també serien per a ell). Tampoc s’ha d’oblidar la rapidesa amb què va entrar a Planeta sota la tutela de José Manuel Lara. Ara bé, Jordi Amat va etzibar: “Porcel volia ser classe dirigent, però no un cortesà”. I va afegir: “Volia tenir un poder fonamentat en la potència de la seva obra i que aquesta li conferís poder”. Tanmateix, en obres com Lola i els peixos morts (1994) l’escriptor d’Andratx “ensenya la cara fosca de la classe dirigent amb una valentia inaudita”, va opinar Amat.

En el capítol de l’obra de Porcel -marcada, doncs, per l’ambició que la impulsava (“volia escriure novel·les a l’altura dels millors narradors europeus, escriure el Guerra i pau català”, apuntava Cabré)-, també es va parlar de l’esperit vitalista que lluitava contra un existencialista de pedra picada: “Sap que el món el devorarà i per això hi posa un escreix de vitalisme que es fa palpable en les seves novel·les”. Amat dixit. En això coincidia amb Cabré -amb qui Porcel va mantenir els seus estira-i-arronses a l’hora de fer les crítiques de les seves obres-: “Si era ambiciós era perquè tenia una por terrible a la mort, a la seva i a tot allò que es mor cada dia, l’Andratx de la seva infància, una determinada Barcelona i un paisatge. En l’escriptura hi trobava una certa eternitat i una forma de transcendència”. La transcendència es resumeix en 12 dels seus llibres que continuen “vius” (dels 48 que va escriure) i una vintena de traduccions. Tal com apuntava el periodista Joan Safont, ponent de la secció de literatura de l’Ateneu, el debat encès que es va generar a les xarxes arran d’un article de Jordi Amat publicat a La Vanguàrdia el dia abans demostra que, llegit o no, és un autor que no deixa ningú indiferent.