BarcelonaAquesta setmana, la traducció catalana de la biografia de Stefan Zweig sobre Maria Antonieta ocupa el primer lloc dels llibres més venuts de no-ficció. Es tracta d'una sorpresa agradable que confirma el gran moment pel qual passa l'oferta de traduccions que, a més de permetre estar al dia als lectors catalans del que es publica ara arreu del món, també ofereix una mirada retrospectiva, cada cop més completa i diversa. Ara mateix hi ha editorials especialitzades en recuperar clàssics com Adesiara, Flâneur, Viena, Cal Carré, La Casa dels Clàssics, Quid Pro Quo i Ela Geminada, a les quals cal afegir-hi les incursions de Club Editor, Proa, Edicions de 1984, Lleonard Muntaner, Comanegra, L'Agulla Daurada, La Segona Perifèria, Karwan i Quaderns Crema.

"Cada vegada hi ha més editorials petites i mitjanes que pensen en gran, i això és bon símptoma –opina Antoni Martí Monterde, professor universitari i autor d'assajos com Stefan Zweig i els suïcidis d'Europa (Lleonard Muntaner, 2020)–. Sabem que les novel·les de Zweig són una màquina de fer diners, però no hem d'oblidar-nos de la resta de la seva producció. Les biografies ocupen un terç del que va escriure". Entre elles, Martí Monterde destaca la de Balzac (1922), Castellio contra Calvino (1936) i Maria Antonieta (1932), fins ara inèdita en català. "Maria Antonieta és un gran personatge, capaç de fascinar des de coetanis com Madame de Staël fins a cineastes contemporanis com Sofia Coppola", recorda.

Maria Antonieta és "el retrat d'una reina que no sap adonar-se de la caiguda lliure en què es troba la monarquia francesa". El personatge "es permet ironies i sarcasmes sobre el mateix poble que l'acabarà guillotinant el 1793", diu Martí Monterde. A més d'explicar una història espectacular ambientada a la França de l'últim terç del segle XVIII, Stefan Zweig (Viena, 1881–Petrópolis, 1942) aconsegueix, "a través del seu estil, convertir aquell personatge en art". Quaderns Crema va contribuir a popularitzar la figura de l'autor de Carta d'una desconeguda a partir de finals dels 90. "Jaume Vallcorba era un geni i va fer molt bona feina, però a partir d'un determinat moment la majoria de llibres només van sortir a Acantilado", explica Martí Monterde. Aquest va ser el cas de Maria Antonieta, disponible en castellà des del 2012. Navona en va encarregar la traducció catalana a Ramon Farrés, però el projecte va quedar penjat el 2021 quan l'editorial, llavors dirigida per Pere Sureda, va entrar en concurs de creditors. Dos anys després ha estat La Segona Perifèria qui ha fet el pas de publicar-lo. "La traducció ha estat una de les branques més importants de la literatura catalana –assegura el professor i escriptor–. Tenim el talent i moltes editorials disposades, però amb la iniciativa privada no n'hi ha prou. Les administracions haurien d'ajudar més".

La mort del rei Artús és el tercer clàssic medieval que publica Cal Carré, editorial impulsada el 2021 per Antònia Carré-Pons que, en només dos anys de feina ha posat en circulació títols fins ara inèdits en català d'Anton P. Txékhov, Fiódor Dostoievski, Jane Austen, Mary Wollstonecraft, Willa Cather i Panait Istrati. L'any passat, la filòloga i catedràtica de literatura catalana Lola Badia va presentar una versió enlluernadora de Galvany i el cavaller verd, "anònim del segle XIV produït a Anglaterra, un conte d'autor amb rerefons moral que acaba amb un distanciament irònic", explica.

Durant molt de temps, Badia havia explicat aquesta història tant a l'aula com als amics. Un altre text que ja la va impressionar quan estudiava Romàniques va ser La mort del rei Artús. Aquest anònim escrit en francès antic cap al 1230 recrea, amb vivacitat i gràcia, els tornejos, batalles i amors de cavallers com Lançalot, Galvany, Lionel i Boors, a més d'explicar la fi del rei Artús, líder brità dels segles V i VI que, gràcies a l'extens cicle conegut com a matèria de Bretanya –escrit durant els segles XII i XIII– es va convertir en un dels personatges literaris més importants de l'Edat Mitjana. "És una novel·la molt ben construïda –diu Badia, amb raó–. És l'últim episodi d'una gran sèrie, que es pot llegir sense conèixer la resta. Hi prima la tragèdia en sentit medieval, que vol dir que l'autor ens explica la història de gent molt important que acaba fatal". La relació d'adulteri entre Lançalot i Ginebra, esposa del rei Artús, és un dels desllorigadors narratius de la novel·la, i també el fet que farà "esclatar la dimensió fosca, l'odi i la desmesura" entre cavallers. "Els que fins llavors havien mantingut la cortesia es posen a odiar-se", sentencia Badia, que té previst continuar oferint en català més clàssics medievals. "De moment estic llegint sobre Tristany", avança, amb un punt de misteri. Tristany és un altre cavaller il·lustre, conegut per la història d'amor, tan apassionada com malaurada, amb la princesa Isolda.

Inés García López va entrar en contacte per primera vegada amb una saga islandesa quan anava a l'institut, a principis dels anys 90. "Vaig agafar la traducció castellana de la Saga de Egil a la biblioteca Can Casacuberta de Badalona –recorda–. Em va cridar l'atenció pel vaixell víking de la coberta". El contingut no la va decebre. Mentre estudiava Filologia Alemanya a la Universitat de Barcelona va fer una assignatura optativa de suec, i al cap d'un temps va marxar d'Erasmus a Suècia. No va ser fins al 2012 que va passar un estiu a Islàndia. "Era la primera vegada que podia estudiar sagues i literatura clàssica islandesa", diu. Vuit anys després rebia una beca de gran prestigi, la Snorri Sturluson, per traduir la Saga de Kormákr des del norrè, la llengua germànica medieval que origina les llengües escandinaves modernes. "El primer manuscrit que se'n conserva data entre el 1330 i el 1370, però els fets que s'hi narren són molt anteriors, del segle X –explica–. La Saga de Kormákr és la història d'amor entre un poeta i la seva estimada". La relació entre els enamorats no és fàcil, i l'èpica vikinga s'acaba entrellaçant amb la seva intimitat.

García López destaca "el to irònic" que recorre l'obra, que intercala enmig de la narració els poemes, vísur, que Kormákr escriu. Fins ara no s'havia traduït mai al català cap de les més de 130 sagues existents. "En castellà s'hi van posar a la dècada dels 80 –fa memòria–. Encara ara no tenim l'opció d'estudiar literatura escandinava, ni tan sols moderna, a les universitats del país". Així i tot, les traduccions del suec, danès, noruec i islandès han crescut notablement durant l'última dècada, i des de finals del 2020 l'editorial Nits Blanques publica només traduccions de literatura nòrdica. "Estem en un moment magnífic –reconeix Inés García–. I tinc la impressió que tot just acabem de començar". La propera saga que tradueixi, també per a Adesiara, serà la d'Egil.

Va ser gràcies a la Història de la literatura universal de Riquer i Valverde que Joaquim Mallafrè va sospitar que el Tristram Shandy de Lawrence Sterne (Cluain Meala, 1713–Londres, 1768) li podia interessar. "La devia llegir a finals dels anys 80 i em va semblar una novel·la original, transgressora i amb una quantitat de dobles sentits impressionant", diu. Va proposar de traduir-la a Xavier Bru de Sala i Oriol Izquierdo, aleshores al capdavant de l'editorial Proa. La novel·la es va publicar el 1993. Trenta anys després, ha estat Navona, en la nova etapa iniciada el 2022 per Ernest Folch, qui l'acaba de reeditar amb les revisions pertinents. "Sempre hi ha alguna coma que falta o alguna paraula que cal canviar", assegura.

La novel·la, publicada el 1759 en anglès, s'aproxima a un personatge excèntric que no pot evitar fer digressions –triga gairebé 200 pàgines en néixer– i està obsessionat amb els nassos i els noms. "S'hi veu una influència notable de la picaresca i, sobretot, del Quixot", explica. Encara que el doctor Samuel Johnson va sentenciar que rareses com la de Sterne no passarien a la història de la literatura, el Tristram Shandy va influir autors com Diderot i el primer Dickens, i més d'un autor postmodern ha reconegut el seu deute amb ell. "Carner va traduir el Pickwick de Dickens el 1931 en un català encara artificiós –recorda Mallafrè–. Un segle després, la traducció ha evolucionat cap a la naturalitat actual". La precisió no està renyida amb oferir una llengua que els lectors reconeguin com a seva.

La literatura pot crear espais mítics com el Camelot del rei Artús o pot reconstruir ciutats que les vicissituds històriques han transformat, com va fer Józef Wittlin (Dmytrów, 1896–Nova York, 1976) a La meva Lwów. "Wittlin va escriure aquest llibre des de Nova York, després de fugir d'Europa durant la Segona Guerra Mundial, sentint-se perdedor, probablement amb la necessitat d'evocar una ciutat que per als polonesos va funcionar durant molt de temps com el paradigma del paradís perdut", diu Jerzy Sławomirski, cotraductor del llibre, juntament amb Anna Rubió.

Wittlin va créixer en una família jueva assimilada. "Lwów tenia un genius loci especial –reconeix–. Era un gresol de religions i cultures, un lloc molt creatiu, amb escriptors, músics i científics de renom". L'escriptor recrea aquest ambient idíl·lic bo i sabent que havia desaparegut. La Segona Guerra Mundial va acabar amb bona part de la comunitat jueva de la ciutat que, després de quatre dècades de domini soviètic, va passar a formar part d'Ucraïna i va consolidar el nom de Lviv. "Els polonesos són conscients que Lwów només pot reviure als llibres, ara mateix", diu Sławomirski. Potser per això les memòries de Józef Wittlin es llegeixen amb el cor encongit i, alhora, amb el gust de redescobrir una ciutat extingida. El tàndem de traductors ha publicat, des de la dècada dels 90, gairebé un centenar de traduccions d'autors polonesos, entre els quals hi ha Witold Gombrowicz, Bruno Schulz i Sławomir Mrożek. "Al principi treballàvem molt en català, però des de fa uns anys ens costa més", adverteix Sławomirski. Així i tot, els últims cinc anys han arribat llibres de Zbigniew Herbert (El senyor Cogito), Stanislaw Lem (Solaris) i Wyslawa Szymborska (Instant). Dels dos primers se n'ha ocupat Xavier Farré. Del tercer, Joanna Bielak.