Llegim 18/06/2021

L'aprenentatge de la desesperança: els imprescindibles 'Dietaris' de Stefan Zweig

Quaderns Crema reuneix les anotacions personals de l'escriptor, escrites entre el 1912 i el 1940

3 min
Quina por

Vilafranca del PenedèsEl primer dels diversos dietaris i textos autobiogràfics aplegats en aquest magne volum és redactat, sobretot, a París, i abraça del setembre del 1912 a la primavera del 14. No té res a veure amb els dos que vindran a continuació, corresponents al primer i segon any de guerra, durant la qual l’autor va prestar servei a l’Arxiu de la Guerra. El parisenc és el testimoniatge d’un escriptor a la trentena, que comença a fer-se un nom. Juga a escacs, parla de sexe amb els amics, en practica força i en deixa constància: “Al vespre quedo amb Marcelle i allibero tota la càrrega mental en l’intens joc físic fins a arribar a l’extenuació”. Es fa amb Schnitzler, Rilke, Verhaeren, Romain Rolland, que esdevé un dels seus amics més constants i admirats al llarg dels anys. Són les pàgines d’un diletant que escriu sobre Shakespeare i Dostoievski, que compra manuscrits de Racine i Stendhal...

La Primera Gran Guerra, però, ho capgira tot: “La història universal, vista de prop, és esgarrifosa”. El que, a partir d’ara, Zweig confessa als seus fulls íntims està condicionat pel temps que li toca endurar. Se’n desprèn la idea de l’insubornable compromís personal respecte a la societat en què viu. Ell, que ha vist de molt a prop el foc, no suporta els revolucionaris de saló. La seva idea de patriotisme és indestriable de les idees sobre una civilització consolidada: “No tinc ganes de parlar amb persones àvides de sang que tot d’una han descobert el patriotisme”.

Prefigurar la tragèdia

D’entrada, es mostra molt crític amb el seu país, Àustria, i moderadament comprensiu amb Alemanya. Però també deplora el progressiu heroisme germànic: “Aquesta idolatria de l’emperador em resulta insuportable, així com el servilisme al príncep o la manca d’esperit democràtic”. Sí, el concepte de patriotisme, en aquesta producció que és el reflex d’una vida bategant i d’una història amb majúscules que tot ho sacseja, també va evolucionant: “I tot això per la ‘pàtria’, com si una dona i quatre fills no fossin més pàtria que totes les fronteres i les llengües del món!”. Alguns passatges, clarividents, insinuen que el conflicte durarà més del que era previsible. L’esperit d’aquests dos dietaris de guerra ja prefigura el drama de la vida de l’escriptor i la tragèdia del seu desenllaç.

Una anotació del juliol del 15, referida al riu Isonzo, em va fer pensar en la poesia Els rius, d’Ungaretti, que aquells dies lluitava al bàndol contrari al del vienès. Són pàgines desenganyades: “L’únic bonic d’aquests temps que vivim és la camaraderia”. Hi ha milers de joves al front, existències sentenciades en el seu esplet, i, tanmateix, la vida burgesa, a Viena, no s’ha aturat: l’autor ho denuncia (passa ben altrament a la Segona Gran Guerra). Itàlia mereix tota la seva reprovació. D’Hongria, en diu que és una “nació repulsiva”. ¿Què queda, en aquest món transposat i pervertit?: “L’art és el nostre únic consol”.

Una Europa amenaçada

Ja lluny de la guerra, Zweig continua redactant els seus dietaris. La petja del drama, però, és indeleble: “Han fet cendres els millors anys de la meva vida”. La desesperança s’ha anat apoderant del seu ànim. Aquesta podria ser la seva divisa moral: “La vida ho és tot, l’únic bé suprem [...]; l’únic pecat suprem contra l’esperit és atemptar-hi”. La seva Europa està amenaçada: “Què és per a nosaltres Europa, sinó una il·lusió, un punt negre en el mapa convertit en un profund patiment?”. L’any 1918 dona compte de la desenfrenada pandèmia de grip. Coneix Joyce: “Només es preocupa de si mateix”. Passa tretze anys sense redactar cap anotació. Un viatge a Nova York (l’any 1935) l’encara amb la civilització nord-americana: “És un poble extraordinàriament infantívol”. Abans d’embarcar a Lisboa per a un viatge al Brasil, s’està unes quantes hores a Vigo: “Passar dues hores a Espanya és una experiència molt més intensa que fer-ho tot un any a Anglaterra”.

Ara bé, el que fa prendre consciència del pes aclaparador de la història, del temps convuls del segle XX, són els dos dietaris finals, els de la Segona Guerra Mundial i la infausta propagació del nazisme: “Ningú s’imaginaria que avui és el dia en què s’ha desencadenat la major catàstrofe de la humanitat”. Un relat fred, desencantat, sobre un autèntic “col·lapse de la civilització”. Sigmund Freud i Joseph Roth, mestre i amic, han mort. La guerra no s’acaba, sinó que es va encruelint. Ell, que s’està a Anglaterra, se sent desplaçat de la seva Europa: “Som davant els dies més espantosos de la nostra vida”. No estava preparat per a tant de dolor, per a tanta manca de sentit i esperança: “La destrucció del nostre món continua endavant”. Com és sabut, no ho va poder suportar i es va llevar la vida: “L’únic que em reconforta és pensar que un pot posar-hi fi en qualsevol moment”. Una obra de lectura imprescindible.

stats