BarcelonaDels tres cops amb el llom de la destral amb què Raskólnikov destrossa el crani d'Ivànovna, la vella escanyapobres, no neix, només, un violent doll de sang. “Un crim insignificant no queda compensat amb milers d'obres bones?”, es diu, febril i sempre suat, Ródia. En la seva gosadia insegura, dubtosa, en aquell bassal untuós sobre la catifa, pren cos la novel·la de dilema ètic, la que confronta la determinació d'una persona, que se sent fora del pacte social, amb la moral religiosa col·lectiva. “Matar-la i prendre-li els diners per després fer el bé i servir la humanitat”, es justifica. ¿Però quin dret té Raskólnikov a prendre's la justícia pel seu compte? Ah! Més enllà del bé i del mal, a l'abric hi ha cosida una destral, i hi ha l'orgull d'un home que se sent escollit pel destí.

Però hi ha altres motius, més enllà del de la culpa, en aquesta monumental novel·la. A Crim i càstig (1865) Fiódor M. Dostoievski dibuixa un Sant Petersburg decadent i opressiu, xafogós, ple de cantines llardoses i de trinxeraires, de misèria econòmica i moral, un escenari urbà ple d'amenaces, inhumà, ben diferent del veïnatge rural del que provenen la majoria d'aquells ciutadans. No és gaire diferent de com dibuixen Nova York o Londres Herman Melville i Nathaniel Hawthorne als seus relats, molts d'ells escrits a la mateixa dècada, i també retrobem el motiu a les novel·les d'Émile Zola i a tot el realisme tardà i al naturalisme, tant a Europa com als EUA –pensem en Theodore Dreiser.

Entre el romanticisme i la denúncia social

De fet, Crim i càstig és una novel·la en tensió entre un cert romanticisme –en deute amb Puixkin i Turguénev– quant a les relacions humanes, sobretot a les trames sentimentals que la travessen (l'amor del protagonista amb Sónia, prostituïda per alimentar la família, o la dramàtica defensa de la virtut de la germana, promesa per diners, i del seu enamorament amb un estudiant amic de Raskólnikov), i l'exploració realista de la denúncia social, de la pobresa i de les desigualtats, com va fer abans el Gógol de Les ànimes mortes.

Aquest realisme batega també en l'anàlisi psicològica de Raskólnikov, sobretot, però també d'una peculiar galeria de persones trastornades: alcohòlics, esquizoides, ciclotímics i monomaníacs. Dostoievski ja havia estudiat aquests personatges marginals, al límit, “destarotats i excitats”, a Apunts del subsol (1862) i ho continuaria fent a L'idiota (1869), i de nou desenvolupa i vigoritza una tradició que, si de cas, havia plantejat satíricament Gontxàrov a Oblómov i que culminaria, en un to ben distint, Franz Kafka.

En aquesta edició brilla especialment l'estil amb què Dostoievski va escriure l'obra: escènic, ple de diàlegs i de monòlegs interiors que rellisquen cap a l'estil indirecte lliure. Un estil popular, amb moltes veus que sonen diferent en el rus de l'escriptor de Sant Petersburg, i que Andreu Nin, primer traductor de l'obra al català, el 1929, va qualificar d'“incorrecte, trencat, nerviós”. La nova traducció que ens endevina Miquel Cabal, a part d'acuradíssima i funcional, expressa la palpitació del temps, i es fa més visible, respecte d'edicions anteriors, tant en castellà com en català, en l'ús de formes orals, llicències dialectals i col·loquialismes que sonen bé.

Una mirada pertinent i actual a la zona boirosa

En qualsevol cultura literària, una iniciativa com la de La Casa dels Clàssics, que continua la feina de la Bernat Metge clàssica, és fonamental, sobretot per la intenció de fer arribar obres com la Ilíada o Robinson Crusoe al gran públic. Però, ¿com podem llegir avui Crim i càstig? I per què cal llegir-la? Des de la ben descrita crisi de marcs ideològics o morals col·lectius, i des del replegament cap al jo i la individualitat narcisista que impulsa la cultura de les plataformes i els filtres bombolla, l'exploració del dilema sobre el bé personal i el col·lectiu és molt pertinent, il·luminadora. ¿Quina importància tenen uns petits crims, o uns quants, si al capdavall tenim fundacions i fem donacions als hospitals?, es deuen dir els amos d'Inditex, els de Microsoft, potser els de La Caixa. Els grisos, la zona boirosa, la terra de ningú moral, són més vastos que mai, i podem comptar, si més no, amb la poderosa llanterna de Dostoievski.