REPORTATGE
PERE ANTONI PONS

10 anys sense Baltasar Porcel: El rastre del gegant

Als deu anys de la mort de l’escriptor mallorquí Baltasar Porcel, l’1 de juliol, revisem el recorregut d’un dels autors més versàtils del país, un narrador de raça, però el llegat del qual ha caigut en l’oblit

10 anys sense Baltasar Porcel El rastre  del gegant Zoom

Aquest dilluns, primer de juliol, farà deu anys de la mort de Baltasar Porcel (Andratx, 1937-Barcelona, 2009), un dels escriptors més polifacètics i importants de la literatura catalana moderna. Des que va irrompre en el panorama literari català de finals dels 50 i principis dels 60, apadrinat primer per Llorenç Villalonga i més endavant per Josep Pla, i fins a la seva prematura mort, Porcel va escriure una obra polièdrica i colossal i va tenir una vida controvertida i intensa, marcada pels viatges arreu del planeta i per la relació amb poderoses figures del món de la política com Josep Tarradellas, Jordi Pujol i el rei Joan Carles I.

L’obra de Porcel, que inclou gairebé totes les textures i perspectives -des de l’exaltació mítica i el vitalisme solar de les novel·les mallorquines fins al realisme sarcàstic i el nihilisme cínic de les novel·les ambientades en la Barcelona del poder- és tan versàtil que abasta gairebé tots els gèneres: el conte, el teatre, l’assaig històric i sociopolític, l’entrevista, l’articulisme -sobretot a La Vanguardia -, el reportatge...

I la novel·la. “És impossible establir un cànon rigorós de la novel·lística catalana moderna -diu la professora universitària Rosa Cabré, la màxima estudiosa de l’obra porceliana- i no incloure-hi, al costat de Solitud de Víctor Català, de Bearn de Llorenç Villalonga, de Mirall trencat de Mercè Rodoreda i d’unes poques més, Cavalls cap a la fosca, Les primaveres i les tardors o El cor del senglar de Baltasar Porcel”.

Caure en l’oblit

Tot i que en vida va guanyar tots els premis possibles -el Sant Jordi, el Serra d’Or, el Nacional, el Crexells, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes...- i que la seva obra va ser elogiada pel gruix de la crítica, la percepció general ara mateix és que, des de la seva mort, la figura i l’obra de Porcel han caigut en un cert oblit. Són pocs els autors emergents que el reivindiquen i cap dels seus títols no es ven amb la regularitat de comptagotes pròpia dels clàssics consensuats i consolidats.

Fa pocs dies, a Twitter, l’escriptor Enric Gomà atribuïa aquest suposat oblit al fet que algunes de les obres més conegudes de Porcel -per exemple, L’emperador o L’ull del vent- són “desmanegades” i “una llauna impressionant”. És una idea, aquesta de la descurança estilística de l’andritxol, que a Catalunya està força estesa i que sobretot s’explica per la influència del Noucentisme en la construcció de la cultura catalana moderna. Mentre que el Noucentisme feia apostolat de la pulcritud formal, la contenció i la serenitat, Porcel va apostar per una literatura magmàtica, agressiva, amoral, de tons rabiosos i apassionats.

Gomà va afirmar també que una part de l’èxit del Porcel dels 80 i els 90 s’entén pel poder que li atorgaren els seus posicionaments favorables a Convergència i pel fet de ser un home de La Vanguardia. L’argument podria girar-se: quanta gent va criticar Porcel i la seva obra, no per com eren ni pel valor que tenien, sinó perquè no participaven del progressisme més o menys federalista aleshores predominant dins la cultura catalana?

Rosa Cabré atribueix la poca presència que té l’obra de Porcel en l’àmbit universitari -no se n’estan fent tesis doctorals, ni ocupa un lloc central i singularitzat en els estudis de filologia catalana- a l’animadversió que alguns encara li professen: “De Porcel se’n parla a un nivell general, quan s’estudia l’existencialisme, el realisme o el realisme màgic en la literatura catalana, però no es parla d’ell com l’autor d’una obra molt complexa en què tot, literatura i periodisme, està interrelacionat. A més -continua-, no se sol tenir gaire en compte el Porcel posterior a Cavalls cap a la fosca, el que amplia el mite d’Andratx amb les novel·les africanes i barcelonines”. Amb tot, Cabré relativitza l’oblit: “Quan un escriptor es mor, sempre passa un temps en l’ostracisme”.

Com tots els editors, Emili Rosales, director editorial de Grup 62, veu les coses d’una manera més optimista. Rosales diu que, per commemorar el desè aniversari de la mort de l’escriptor, estan preparant una aproximació biogràfica al personatge. L’escriu Sergio Vila-Sanjuán i està previst que surti a principis del 2020. Se centrarà en la dècada més important de Porcel, els 60. Va ser l’època dels seus primers llibres i de les col·laboracions a Serra d’Or i Destino, que el convertiren en un escriptor rellevant des del punt de vista cultural i sociopolític.

Perquè un escriptor no desaparegui literàriament del mapa després de mort cal que els seus llibres estiguin a l’abast dels lectors. Tan senzill -i tan complicat- com això. Rosales diu que tant des de Grup 62, en català, com des de Destino, en castellà, se n’han anat fent reedicions. “Les seves principals novel·les es poden trobar a La Butxaca i a Edicions 62. Al llarg d’aquesta dècada, també hem rescatat alguns inèdits, com ara El cel i la terra segons Baltasar Porcel, que incloïa els materials publicables de l’obra en què estava treballant quan es va morir, Els gegants, una novel·la sobre Joanot Colom i la revolta de les Germanies”.

L’editor també explica que Porcel es continua traduint. “ El cor del senglar va sortir en francès el 2014. De l’assaig Mediterrània: onatges tumultuosos, n’hi ha una traducció grega del 2012. I L’emperador o L’ull del vent es va traduir a l’albanès el 2016 i al neerlandès el 2017. Es pot dir -conclou Rosales- que hi ha un ritme de reedicions i de traduccions a altres llengües pròpies d’un autor clàssic. L’assignatura pendent és que hi hagi més obres seves en l’ensenyament. Les condicions hi són: hi ha edicions econòmiques i moltes novel·les compten amb un aparell didàctic”.

Reivindicació de la família

Tot i que són una minoria els autors de les generacions noves que reivindiquen l’obra de Porcel -Sebastià Alzamora des de la creació, Jordi Amat des del periodisme i l’anàlisi sociohistòrica, Carles Cabrera des de la crítica...-, ho fan amb entusiasme i convicció. Un dels hereus porcelians més explícits és Melcior Comes, autor de la multipremiada Sobre la terra impura. “La influència de Porcel, ara mateix, se cenyeix sobretot al seu vessant d’entrevistador -diu-. Molts periodistes consideren exemplars els seus reculls d’entrevistes. Com a articulista no se’n parla, però és normal. A la literatura castellana, tampoc no es parla de l’articulisme de Vázquez Montalbán o d’Umbral”.

A Comes li costa entendre per què no se’l llegeix gaire com a novel·lista. Apunta una resposta: “La seva narrativa no es llegeix per un problema sobretot de llenguatge. És percebut com un autor difícil, lèxicament exigent i moralment poc obvi. El mateix Porcel solia dir que una literatura com la castellana podia celebrar un autor com Alejo Carpentier -gran estil, lèxicament no estàndard, barroc de fons i forma, illenc de Cuba, etc.-, mentre que la literatura catalana semblava que no podia fer-ho”.

L’autor de Sa Pobla considera que ara es donen factors literaris suficients perquè Porcel torni a estar vigent. Es refereix a la cascada de noves traduccions al català de Faulkner, una de les influències de Porcel, i a l’interès que entre certs sectors de les generacions emergents susciten les formes postmodernes. Aquests nous postmoderns, però, en general esquiven Porcel, “i això que ell té de tot dins la seva novel·lística -recorda Comes-: té obres boges d’una manera gairebé pynchoniana, com Lola i els peixos morts o Olympia a mitjanit, i d’altres que són tan trencadores i esqueixades que es poden comparar a les de qualsevol postmodern internacional”.

El crític Manel Ollé és un dels pocs que ha argumentat amb persuasió la naturalesa postmoderna de Porcel. Ho va fer en una extensa ressenya de L’emperador que es va publicar a la Revista de Catalunya, un dels millors papers que s’han escrit sobre la literatura porceliana.

El Centre Cultural Baltasar Porcel

L’any 2013, l’Ajuntament d’Andratx, la vila natal de l’escriptor, va aprovar al ple, amb l’acord de tots els partits, l’impuls i la creació d’un Centre Cultural Baltasar Porcel. Diu Mateu Ramon, funcionari municipal en excedència, “que es va crear una associació de suport i d’assessorament en la qual hi ha la família i algunes personalitats del món de la cultura illenca, com Damià Pons i Biel Mesquida”.

La idea era reformar tres cases del barri antic del poble, el Pentaleu, i fer-hi obres per convertir-les en un sol espai de quatre plantes. “Els plànols estan llestos, el projecte està definit, s’ha establert un pressupost de 300.000 euros i falta que surti a licitació -diu Ramon-, però fa temps que està aturat per inoperància del passat ajuntament”, governat pel PI amb el suport del PP.

La idea seria crear un centre polivalent, amb un espai dedicat a la figura i l’obra de Porcel -amb exposicions temporals i canviants- i amb altres espais on es poguessin fer conferències i actes diversos. “Biel Mesquida -recorda Ramon- va proposar muntar una residència perquè els estudiosos de Porcel s’hi poguessin instal·lar a temporades”.

Després de les eleccions passades, l’actual ajuntament andritxol continua governat pel PI, però ara amb el suport del PSOE i MÉS. “Tant el PI com MÉS duien als programes electorals la realització del centre”, diu Ramon. Violant Porcel, la filla de l’escriptor, confia que les promeses electorals es facin realitat, però recorda que “el projecte està totalment aturat” i que “la darrera reunió que vam tenir va ser fa un any i mig”.