BarcelonaL’ escarabat negre i blanc explica la història -desesperançadora i angoixant- d’un home que acaba de perdre el fill i que, per falta de recursos, ha d’enterrar-lo ell mateix. De camí cap al cementiri, travessant una ciutat electritzada per l’activitat frenètica, el dolor que pateix és tan gran que pren la decisió de quedar-se a viure a prop del cadàver del nen. “Sentia que d’ell al mort i del mort a ell s’establien lligams de sang calenta”, escriu el narrador de la història, que acaba amb la metamorfosi entre pare i fill, exemplificada en el canvi de color de les seves vestidures: deixen de ser només negres, un color que les assimilava a l’escarabat del títol, per combinar-hi el blanc, “a ratlles creuades i entrecreuades”. El coleòpter ha acabat mutant en un “escapat de presidi” que, no obstant això, estarà condemnat per sempre més a vagarejar sense la criatura, la porti o no a dintre.

Aquesta és la porta d’entrada d’ Històries de la carn i de la sang, recull de contes d’Agustí Esclasans, publicat per primera vegada el 1928 a La Mirada, un dels múltiples projectes de la Colla de Sabadell -liderada per Francesc Trabal, Armand Obiols i Joan Oliver-, reeditat tres anys després a Les Ales Esteses, col·lecció popular impulsada per Avel·lí Artís i Balaguer, i recuperat el 1960 a Selecta, en aquesta ocasió acompanyat del segon i últim volum de narracions de l’autor barceloní, Miquel Àngel i altres proses (1931). Feia sis dècades que el llibre d’Esclasans no tornava a posar-se en circulació, i si Males Herbes s’hi ha fixat ha estat gràcies a un dels seus autors, Antoni Munné-Jordà. A més de conrear ell mateix el fantàstic en llibres com La paciència del mar (1994), ha estat editor de la col·lecció Ciència-ficció de Pagès i va ser un dels fundadors de la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia. “Vaig llegir els dos reculls de contes d’Esclasans ja fa uns quants anys -recorda-. En l’edició que tenia d’ Històries de la carn i de la sang hi falta un plec. Per tant, dues de les narracions del llibre no les he pogut llegir fins ara”.

La continuïtat del conreu del fantàstic català ha estat assenyalada en antologies com Els altres mons de la literatura catalana, recopilada per Víctor Martínez-Gil i publicada per Galàxia Gutenberg el 2005, i els pioners del gènere han estat estudiats per Sebastià Roig en assajos com El futur dels nostres avis (Diputació de Girona, 2012), on apareixien noms com Frederic Pujulà, Onofre Parés, Ambrosi Carrion i Josep Maria Francès. “Agustí Esclasans ha quedat com un obsés de la poesia, un foll que no podia parar d’escriure i que va ser capaç de crear tota una teoria ritmològica, que s’oposava a la paraula viva de Joan Maragall -explica Munné-Jordà-. Per a Esclasans, la paraula poètica ha de ser gairebé científica”.

La voluntat d’articular el país

L’aportació de l’escriptor barceloní al fantàstic va ser breu però intensa. “Abans d’ Històries de la carn i de la sang havia publicat tres volums d’articles”, diu l’estudiós del gènere. Nascut a Barcelona el 1895, Agustí Esclasans va fer de mestre, corrector editorial, bibliotecari, empleat de banca i secretari de correspondència per a un magatzem d’importació i exportació abans de decantar-se pel periodisme, que es va convertir en la seva principal ocupació. “Com a bon noucentista, influït per Eugeni d’Ors i Josep M. López-Picó, tenia la voluntat d’articular el país a través del seu projecte literari, que es va desenvolupar a través de la ficció, l’assaig, la poesia i l’articulisme -diu-. El Primer llibre de ritmes [1931] és un intent més de sistematitzar i racionalitzar, en aquest cas la poesia”. Munné-Jordà recorda que un dels elements que s’han “intentat camuflar” dels noucentistes són “els vincles amb la literatura fantàstica”. “Va ser Carles Riba qui va fer les primeres traduccions de les Narracions extraordinàries d’Edgar Allan Poe [1915-1916] -fa memòria-. A la dècada dels 20 també es van publicar traduccions de Gérard de Nerval, Guy de Maupassant i del Nathaniel Hawthorne fantàstic”.

Encara que el crític Manuel de Montoliu (1877-1961) titllés els relats d’Esclasans de “literatura patològica contemporània”, el pas del temps permet veure, al volum recuperat per Males Herbes, el batec de la sensorialitat al·lucinada del surrealisme. Susanna i el bany, dedicat a l’avantguardista J.M. Junoy, n’és un bon exemple. “Tota la cambra sembla un tapís d’ulls que s’obrin i es tanquin”, va escriure l’autor. L’habitació que acull el cos de la protagonista es converteix en un ésser viu que la venera. En qualsevol moment, però, es podria convertir en una amenaça per a ella.

Kafkià abans d’hora

“El llibre comença amb una metamorfosi kafkiana abans que els lectors catalans haguessin llegit la nouvelle de Kafka -continua Munné-Jordà-. A El lector del seti quinze explora la idea del doble, un tema recurrent en el fantàstic. També dona importància als avenços tècnics i a la suplantació dels humans per les màquines a L’home rellotge i Les sagetes de fusta ”. Al primer conte, un home recorda com va voler trencar amb la imposició profètica d’haver de viure cent anys justos deixant la família quan en fa cinquanta i fugint, “camins del món enllà”, per acabar comprenent que una vida pot ser intensament breu però també inútilment llarga. Les sagetes de fusta fa pensar en el futur apocalíptic, urbà i automatitzat de Metropolis, de Fritz Lang. “El cinema expressionista va ser una gran influència, conscient o no, per a molts dels autors de l’època”, explica Munné-Jordà. També la psicoanàlisi, que estimula la creativitat dels surrealistes i s’infiltra en la percepció de vegades sobrenatural d’Esclasans, igual com més endavant passaria amb la introspecció del monòleg joycià, que va motivar la novel·la Víctor o la rosa dels vents (1931).

L’obra del grafòman barceloní va continuar creixent durant la Guerra Civil, amb assajos com La ciutat de Barcelona en l’obra de Jacint Verdaguer (1937). Empresonat pel règim franquista entre el 1939 i el 1941, no va publicar cap més llibre fins al 1946. Entre els seus projectes, tots de difícil accés avui dia, hi ha els quatre volums de La filosofia de Ramon Llull (1953-1956), el vastíssim Poema de Catalunya, repartit en quinze llibres (1950-1957), i el díptic de memòries La meva vida, publicat el 1952 i el 1957. Va morir el 1967. Des de llavors, tret d’una breu tria de poemes a Aymà apareguda el 1981, i la inclusió d’algun conte en antologies, el seu fantasma s’ha arrossegat fins ara en silenci pel soterrani de les lletres catalanes.