Reportatge
JORDI NOPCA

Viatge a la inesgotable literatura russa

'En la ciudad líquida' de Marta Rebón. Caballo de Troya. 400 pàg. / 20,90 €

MARTA REBÓN (BARCELONA, 1976) HA TRADUÏT AUTORS COM GROSSMAN, BULGÀKOV I GÓGOL. / F. MELCION Zoom

Una de les preguntes a què els estudiants de filologia eslava han hagut de respondre durant dècades -també els curiosos d’altres llicenciatures que hagin estudiat una mica de rus-és: “¿Ets de Tolstoi o de Dostoievski?” Marta Rebón no se’n va escapar, tot i que la seva opinió ha variat al llarg dels anys: “Quan era a la universitat m’agradava més Dostoievski, però amb el temps he après a apreciar Tolstoi, sobretot des que Jaume Vallcorba em va proposar que traduís Confesión a Acantilado -explica-. Vaig descobrir-ne una altra cara, en què reflexionava sobre les diverses crisis existencials que havia tingut al llarg dels anys i exposava, de manera molt crua, la pulsió de treure’s la vida”. Escrita el 1879, Confessió - que en català es pot llegir a Angle, traduïda per Miquel Cabal- marca un abans i un després en la producció tolstoiana, perquè a partir d’aquell moment l’autor de Guerra i pau (1869) i Anna Karènina (1877) abandonaria les novel·les llargues, si bé encara escriuria com a mínim dues nouvelles magistrals, La mort d’Ivan Ilitx (1886) i Khadjí-Murat, que veuria la llum el 1912, dos anys després de la mort de l’escriptor.

Rebón fa anys que llegeix amb molta atenció la millor literatura russa del segle XIX, XX i XXI. “La canònica i també la que ha passat desapercebuda”, puntualitza. Des que l’any 2006 Anagrama i Quaderns Crema van publicar la versió castellana i catalana de Sincerament vostre, Xúrik, de Liudmila Ulítskaia, Rebón ha traduït una vintena llarga de títols, sobretot del rus, entre els quals hi ha El doctor Zhivago, de Borís Pasternak; Una saga moscovita, de Vassili Aksiónov; El maestro y Margarita, de Mikhaïl Bulgàkov, i també Vida i destí, de Vassili Grossman: de la traducció castellana, publicada el 2007 a Galaxia Gutenberg, se’n van vendre més de 100.000 exemplars.

Traduir és revolucionari

“Al febrer apareixerà Viaje a Armenia, en què Grossman explica l’estada que hi va fer el 1963, un any abans de morir -avança-. En aquells moments li havien confiscat Vida i destí i com a premi de consolació li havien ofert traduir la gran epopeia literària armènia. D’aquesta premissa en surt un llibre impressionant, en què, igual que a les seves novel·les, intercala narració amb grans reflexions com a assagista. Una de les que em van impressionar més és la que fa sobre els nacionalismes de país gran i els nacionalismes petits. El de país gran té exèrcit, armes i capacitat d’obrar amb potència. El petit es basa en el principi de desigualtat, i sovint lluita per aconseguir la llibertat. Portat a l’extrem, però, pot arribar a tenir els mateixos elements ridículs i grotescos que els d’un nacionalisme gran”.

Per a Marta Rebón, “traduir és un ofici de tacar-se les mans”. Cal “una mirada atenta i un respecte cap als autors: et fa distanciar del teu ego”. L’autora considera que hi ha “alguna cosa revolucionària a l’hora de traduir” i que és un “molt bon taller literari”. Tal com explica al seu primer llibre, En la ciudad líquida (Caballo de Troya, 2017), les traduccions formen part en el seu cas de l’ambició literària d’escriure obra pròpia. Mentre els lectors esperen que debuti com a novel·lista l’any que ve, Rebón ha publicat un interessantíssim híbrid entre llibre de viatges, assaig, memòries i reportatge fotogràfic en què a través d’algunes ciutats on ha viscut o passat temporades durant l’última dècada parla d’alguns dels seus autors de capçalera. Hi abunden, esclar, els russos: poetes com Puixkin, Brodski i Akhmàtova i narradors com Gógol, Pasternak, Nabokov, Tolstoi i Txukóvskaia, una de les seves últimes descobertes, de qui ha traduït Sofia Petrovna. Una ciudadana ejemplar i Inmersión, totes dues a Errata Naturae. “Lídia Txukóvskaia és d’aquelles autores que van haver de viure un exili interior forçat i que va ser capaç de transformar una experiència molt negativa en bona literatura -diu-. Al llibre hi surten força autors que van patir la repressió soviètica, des de Varlam Xalàmov i Aleksandr Soljenitsin fins a Óssip i Nadejda Mandelstam”. Per a Rebón, hi ha dos elements que singularitzen la literatura russa del segle XX: “D’una banda recull vivències molt extremes; són llibres escrits sovint amb sang, suor i llàgrimes. De l’altra, és remarcable l’alta qualitat literària dels autors russos”.

La veu d’una premi Nobel

Un dels projectes més ambiciosos que ha assumit recentment Marta Rebón és la traducció de quatre de les “novel·les de confessió polifònica” de Svetlana Aleksiévitx. La primera que va traduir va ser Temps de segona mà. La fi de l’home roig, que Raig Verd va publicar dues setmanes després que l’autora bielorussa fos premiada amb el Nobel de literatura el 2015. “Aleksiévitx és una autora que no té pressa -assegura-. Els llibres que escriu la deixen esgotada i durant molt de temps deuen haver sigut econòmicament ruïnosos. Ella parla amb tants testimonis com pot per entendre el tema que la porta a escriure, i a partir d’hores i hores d’entrevista reconstrueix els discursos literàriament: en treu monòlegs dramàtics i amb elements poètics”. Així passa a La pregària de Txernòbil, Els nois de zinc -sobre la participació russa en la Guerra de l’Afganistan als anys 80- i Últims testimonis, centrada en els nens que tenien entre 2 i 12 anys durant la Segona Guerra Mundial i que expliquen la seva història de supervivència anys després.

“Quan em vaig posar a escriure En la ciudad líquida ho vaig fer per transmetre les lectures i els viatges de tots aquests anys”, comenta. Algunes de les ciutats que apareixen descrites amb minuciositat al llibre són Quito, Porto, Tànger, Sant Petersburg, Istanbul i Càller. El llibre explica, encara que el·lípticament, la relació de l’autora amb la seva parella, amb qui es casa a l’Equador i que l’acompanya pràcticament per tot arreu. “El Ferran venia del món de la foto i va aconseguir que m’hi anés interessant -recorda-. Jo he fet que ell també escrigui i tradueixi. Ens entenem molt bé, no fem distincions entre feina i vida”. A més de narrar històries de persecucions polítiques d’escriptors i de llibres curiosos -com és el cas de Verano en Baden-Baden, de Leonid Tsypkin, que recull l’obsessió de l’autor per Dostoievski-, En la ciudad líquida també acudeix subtilment a aspectes biogràfics, com passa en un dels millors capítols, Mamut, en què després de narrar les expedicions siberianes d’Eduard Toll i Aleksandr Bunge per trobar a finals del segle XIX la llegendària Terra de Sanníkov -illa fantasma perduda enmig de l’oceà Àrtic- acaba construint una delicada reflexió sobre la fragilitat d’un mateix.