Jordi Masó

“Al final tot és efímer, potser per això em sento tan còmode escrivint contes i microcontes”

“L’enginyer Jules Bonnard (1945-2000) va construir una màquina del temps que va transportar-lo al París ocupat pels alemanys. Va unir-se a la resistència francesa, va ser perseguit per la Gestapo, va tenir un idil·li apassionat amb una partisana i va ser testimoni de l’entrada de les forces aliades pels Champs Elysées -es pot llegir al primer paràgraf de Self-made man, un dels quaranta contes i microcontes que inclou La biblioteca fantasma, de Jordi Masó, publicat per Males Herbes-. Però l’èxit de l’aventura no va ser complet: en tornar, la seva mare agonitzava. Abans de morir, li revelava un secret: Jules no era fill biològic del senyor Bonnard, sinó d’un atractiu camarada de la Résistance. «Un malparit que va desaparèixer després de deixar-me prenyada»”.

Aquesta és una de les excel·lents mostres de l’enginy i l’audàcia de Masó, que tot i haver publicat quatre reculls de contes anteriorment -dels quals destaca Polpa (Males Herbes, 2016)- continua conservant la capacitat de sorprendre d’algú que acaba de debutar amb tota l’esperança del món penjada de l’esquena i amb una maleta plena d’idees. “Amb La biblioteca fantasma és la primera vegada que vaig decidir escriure una sèrie de contes d’extensions variables que imitessin l’estil de les enciclopèdies i del periodisme”, explica l’autor, que compagina la música amb la literatura: de moment ha gravat més de cinquanta discos en què el piano, el seu instrument, és el protagonista principal. “La idea inicial, per tant, era explicar històries a través d’aquest estil una mica distant -diu-. Hi vaig dedicar dos anys, el 2015 i el 2016”. Dit així podria semblar que Masó es va proposar un exercici semblant a les Vides imaginàries (1896) de Marcel Schwob o que en fes una relectura en clau minimalista com la de Pierre Michon a Vides minúscules (1984). Podria ser, però l’autor nascut a Granollers el 1967 hi afegeix un ingredient indispensable, el sentit de l’humor que ha apreciat llegint autors com Kafka (“La gent es pensa que és terrible però és un mestre creant situacions que fan riure”), Nabokov (“Moltes de les seves frases estan carregades de matisos humorístics”) i Pere Calders. També Jean Echenoz, John Banville i “els llibres de la dècada dels 90” d’Enrique Vila-Matas, dels quals l’escriptor destaca especialment Suicidios ejemplares i Bartleby y compañía.

Qüestionar la posteritat

En poc més de 300 pàgines, Masó basteix una galeria extensa de situacions que travessen èpoques i països i que estan protagonitzades per pintors, actors, poetes, traductors, tanatopràctics i músics -també un lampista que quan fa 50 anys es vol reciclar en cantant melòdic- per mostrar, amb una agilitat narrativa poc habitual, com la vida creix, es transforma i s’acaba. “Al final tot és efímer, potser per això em sento tan còmode escrivint contes i microcontes”, admet. En aquest últim gènere recomana Teatro de ceniza, de Manuel Moyano, La vida imposible, d’Eduardo Berti i El koala en un armario, de Ginés S. Cutillas. També Damià Bardera i Lydia Davis.

“Un dels temes que apareix en uns quants dels contes d’aquest llibre és la idea de posteritat, potser perquè tant en el món de la literatura com en el de la música se’n parla molt -afirma-. Cal viure el moment i no pensar gaire en el futur. És una mica absurd preocupar-nos de què pensaran de nosaltres quan no hi siguem”. Fidel a la seva voluntat de sorprendre el seu públic, el pròxim repte que Jordi Masó s’ha plantejat és l’escriptura d’una novel·la breu. Quan la publiqui -igual que si fos un dels seus personatges, sempre disposats a infringir alguna norma- semblarà que torni a debutar.

Laura Pinyol

“He escrit una història de supervivència i llibertat”

Tres anys enrere, Laura Pinyol (Terrassa, 1979) es va “imposar escriure cada nit”. S’hi posava cap a les nou, quan els seus -atenció- quatre fills ja eren al llit, i s’hi estava fins a la una. “La meva vida és molt complicada logísticament:no me’n queixo, però volia fer alguna cosa més”, explica. “El petit canvi al qual fa referència acaba d’arribar a les llibreries:és El risc més gran, la seva primera novel·la, de 350 pàgines, aixecada al marge de dirigir una agència de comunicació, dels articles per a l’ARA, Nació Digital i Descobrir i de fer de mare.

“Sempre he estat una lectora compulsiva. Llegir és una necessitat, i encara ara, sobretot a l’estiu, faig tirades llarguíssimes”, diu. Qui vulgui conèixer com s’articula el gust literari de Pinyol pot anar fins a la pàgina 99 d’ El risc més gran, on cita una quinzena dels llibres preferits de la Joana, mare de la protagonista de la novel·la, la Júlia. Entre ells hi ha Mirall trencat, de Mercè Rodoreda; El temps de les cireres, de Montserrat Roig; Jane Eyre, de Charlotte Brontë, i La dona justa, de Sándor Márai.

Al seu debut en la narrativa, publicat amb bon olfacte per Amsterdam Llibres, Laura Pinyol se centra en la Júlia, una dona de 34 anys que decideix fer les maletes, carregar el cotxe i emportar-se els seus dos fills, en Jan i en Pere, cap al petit poble de Prat de Comte, a la Terra Alta. “La vida de llocs com aquest és dura: hi ha molt poca gent i està aïllat de l’entorn”, recorda. Tot i que s’ha escrit que El risc més gran explica una fugida, més aviat s’aproxima al renaixement del seu personatge principal, que vol començar de zero en un entorn molt diferent de la ciutat de Sant Cugat -on vivia fins llavors-. “He escrit una història de supervivència i llibertat”, resumeix. Abans de començar a mirar cap endavant, a la Júlia li toca reconstruir el puzle familiar que l’ha portat fins allà: el marit absent, la mare morta, el germà i una densa teranyina d’amics i exparelles que apareixen en la seva memòria mentre condueix cap al poble. “Com més assentada tenim la vida més difícil es fa prendre decisions, i la por a equivocar-te creix”, admet l’autora, que vol continuar escrivint, tot i que, de moment, encara no té “res entre mans”.

Marta F. Soldado

“No podem viure de l’estricta realitat que ens envolta”

El primer llibre de Marta F. Soldado -nascuda a Terrassa el 1989- crida l’atenció no només perquè a la coberta hi apareix un assecador taronja sobre un fons rosa sinó, sobretot, pel títol, La felicitat d’un pollastre a l’ast. “Aquest pollastre del títol es pot interpretar metafòricament o de la forma més banal, però no puc dir-ne res”, explica l’autora, que va començar a escriure la seva primera novel·la amb una imatge al cap: la de les rajoles massa blanques del terra de la perruqueria de la Fina.

“Primer volia fer un relat sobre aquesta obsessió de la protagonista, però a poc a poc vaig preferir seguir la protagonista més enllà de la seva perruqueria”, diu. La Fina la va segrestar durant el temps que va trigar a escriure la seva història d’alliberació personal. “Viu en una ciutat amb el seu marit i els dos fills, però està atrapada en les seves circumstàncies, com moltes altres dones i homes -admet-. Podria haver escrit una novel·la molt tràgica, però no és el que buscava. M’interessa el sentit de l’humor perquè desarma, però intento no ser destructiva: m’estimo els personatges. A la Fina la defineix la seva ingenuïtat tendra, la tristesa i també la convicció que li permet fugir del que viu”. A la perruqueria que ha obert fa poc hi té un calendari “amb un noi jove i guapo, amb l’esquena nua, que jeu de bocaterrosa” i que desperta la seva fantasia. El marit “és supervisor de les xarxes elèctriques de la ciutat” i està més pendent de fer refilar els canaris que cria amb l’objectiu de guanyar concursos que de cultivar la relació amb la seva dona. No és estrany, per tant, que ella comenci a sentir curiositat pels veïns del pis de baix, que cada tarda gemeguen de plaer.

Una doble relació

La Fina acaba coneixent l’Elsa, la veïna, i aquesta trobada la sotraguejarà. “La vida privada de l’Elsa revoluciona la de la Fina -avança-. Ho fa de manera indirecta però amb contundència”. Un dels punts forts de la novel·la és la relació entre elles dues, la de debò i la imaginada. “No podem viure de l’estricta realitat que ens envolta”, diu l’autora, que s’ha convertit en la primera novel·lista que ha aconseguit que L’Altra li publiqui el manuscrit enviant-lo per correu, sense cap altra credencial que el llibre. “Rebem uns 30 manuscrits al mes pel cap baix -diu l’editora Eugènia Broggi-. La felicitat d’un pollastre a l’ast trenca el mite que només qui té padrins es bateja”. Sigui quin sigui el recorregut de la novel·la, Marta F. Soldado el viurà de lluny: a principis de març se’n va a viure a Ciutat Ho Chi Minh -l’antiga Saigon- a fer de cap de sala d’un restaurant.