REPORTATGE
VALÈRIA GAILLARD

Nous estudis renoven la mirada als filòsofs clàssics

Assajos com ‘Sócrates enamorado’ o ‘Diderot y el arte de pensar libremente’ acosten els filòsofs del passat i reivindiquen la vigència i actualitat del seu pensament en paral·lel amb una fascinació renovada pel mite (en oposició al qual neix suposadament la filosofia) amb títols com ‘Prosas y mitos’ de Pierre Michon

GRAVAT SOBRE LA MORT DE SÒCRATES. / GETTY Zoom

Comparat, des de sempre, amb la figura de Jesucrist pel fet que va ser condemnat a mort pels atenencs a causa de les seves idees (perquè corrompia els joves i no adorava les deïtats atenenques), Sòcrates és un dels filòsofs que donen més peixet a pensadors i historiadors encara avui dia. Segurament perquè se sap molt poc de la seva vida i les fonts que es conserven sobre el seu recorregut vital -començant pel seu deixeble Plató i els seus Diàlegs, però també Aristòtil, Xenofont, el cronista Tucídides o bé, més tard, Ciceró i Diògenes Laerci- són contradictòries.

A Sócrates enamorado (Ariel), el professor d’estudis clàssics d’Oxford Armand D’Angour parteix de l’obra Els núvols d’Aristòfanes per submergir-se amb ulls nets en la vida d’aquest home extraordinari. Amb un to distès, explica els estira-i-arronses amb els alumnes, que tenen com a exercici extreure la imatge que es mostra d’ell en aquesta comèdia, que resulta que el mateix Sòcrates va veure quan es va estrenar. Sens dubte, la imatge que se’n dona és més aviat grotesca i queda molt lluny de la d’El pensador de Rodin que ha passat a la posteritat gràcies als afanys de Plató. Entre un extrem i l’altre (entre la visió d’un home lleig, pobre i vell que corria darrere dels efebs, i la d’una ment brillant -l’oracle de Delfos deia que era l’home més savi- incomprès pels seus contemporanis mediocres) hi ha un tram considerable que D’Angour es proposa explorar.

Una de les aportacions més interessants d’aquest assaig tan amè és la visió que dona del Sòcrates soldat. Efectivament, les diferents fonts coincideixen que la procedència del pensador era humil, i que era fill d’un artesà paleta i una llevadora (potser d’aquí va tenir la idea de la maièutica). Va ingressar a l’exèrcit com a soldat ras i hi va lluitar fins passats els 40 anys. Va participar en batalles com la de Delio (424 aC), a Beòcia, que va ser especialment sagnant. En combat tenia com a company Alcibíades, que a més va ser deixeble seu i no se sap si també parella. Sobre el sucós tema amorós, l’estudiós recorre a diferents fonts que són del tot oposades: si bé algunes el pinten com un home profundament eròtic -“Si d’alguna cosa en sé és de l’amor”, va dir en una ocasió-, d’altres, sense anar més lluny a El banquet de Plató, el presenten com un asceta (d’aquí vindria el mite de l’amor platònic). Sigui com vulgui, D’Angour furga en tots aquests aspectes per mostrar-lo, per damunt de tot, com un home enamorat... enamorat de la mestra de retòrica Aspàsia de Milet!

En el corrent de lliurepensadors destaca, ja al segle XVIII, la figura de Diderot -que no va ser condemnat a mort però va passar per la presó-, a qui el professor d’humanitats de la Universitat Wesleyana (EUA) Andrew S. Curran dedica una nova biografia que ha estat multipremiada: Diderot y el arte de pensar libremente (Ariel). Entre els aspectes més curiosos que tracta el biògraf hi ha l’estudi que el pare de l’ Encyclopédie va dedicar al sexe. En la seva philosophie redueix l’acte sexual a un “refrec d’intestins”. Més endavant, en l’inacabat Élements de physiologie (1781) compara el sexe amb la gana: “La gran diferència, segons Diderot, és que en el cas de la gana «la fruita no desitja que se la mengin» mentre que nosaltres sí”. Aquí el biògraf contextualitza les paraules del filòsof i assenyala una educació jesuïta en la qual les passions humanes estaven severament “criminalitzades”. Altres aspectes poc coneguts són la seva faceta de crític d’art, molt influïda per Edmund Burke, que qüestiona els vells cànons de proporció i perfecció. Diderot, en aquest sentit, viu l’apassionant trànsit del classicisme al romanticisme.

“L’abisme entre filosofia i política es va obrir històricament amb el judici i la condemna de Sòcrates, que en la història del pensament polític representa el mateix paper de punt d’inflexió que el judici i condemna de Jesús en la història de la religió”. Sòcrates també fascina la filòsofa Hannah Arendt, i a ell, com a primer pensador de la polis, dedica un dels articles que recull el volum La pluralidad del mundo (Taurus). Es tracta d’una antologia prologada per Andreu Jaume que proposa un tast variat del seu “pensament sense baranes”, tal com ella mateixa el definia. El llibre és una bona mostra del pensament d’aquesta autora i transita per algunes de les seves anàlisis cabdals, com ara la banalitat del mal o el concepte d’història de Walter Benjamin (de qui precisament Flâneur acaba de traduir al català Sobre el concepte d’història ), sense oblidar la filosofia del “rei secret” Heidegger, amb qui Arendt va mantenir una relació sentimental.

Fascinació pel mite

Si bé Sòcrates apareix en el canvi de paradigma que va suposar el naixement de la filosofia i que s’ha volgut escenificar com el pas del mite al logos, el mite no ha deixat de ser, tanmateix, en una societat totalment secularitzada com la nostra, motiu de fascinació. En aquest sentit, han aparegut dues novetats. D’una banda, l’escriptor francès Pierre Michon - Vidas minúsculas, Els Onze - recupera l’essència de la faula mitològica a Prosas y mitos (Jus) per abordar qüestions intemporals com el poder, la mort, la bellesa i l’art. El volum inclou Mitologías de invierno, El emperador de Occidente, El rey del bosque i Abades, tota una sèrie de relats en què Michon juga a posar-se en la pell dels poetes de les primeres epopeies sobre l’origen del món i els déus. La gràcia és l’explotació d’una prosa lírica i desbordant d’imatgeria.

Amb un afany més analític que literari, el poeta Juan Eduardo Cirlot s’endinsa en la simbologia dels mites a El ojo en la mitología. Su simbolismo, un treball del 1954 que ara recupera Wunderkammer prologat per la seva filla, l’estudiosa i editora Victoria Cirlot. Ella assenyala que és habitual relacionar l’ull amb el coneixement “desvinculat de la raó”. A partir d’aquí Cirlot -el pare- ressegueix la presència de l’ull en diferents civilitzacions i religions per escodrinyar el funcionament de les lleis d’associació i analogia que tant han preocupat els creadors al llarg del temps. Els dos conceptes que s’articulen en aquest treball són irracionalisme i desplaçament, que “permet arrencar la cosa de la seva direcció racional”. I, com per tancar el cercle, Victoria Cirlot apel·la a un suposat epigrama de Plató que es podria col·locar al costat del vers cirlotià: “Mires els astres (tu que ets) el meu astre: voldria ser el cel per mirar-te amb molts ulls”.