Reportatge
JORDI NOPCA
FORMENTOR

“Un somni té tant de valor com la realitat”

Mircea Cartarescu ha canviat Romania per Mallorca durant uns dies. L’autor de ‘Solenoide’, que presenta ara el primer volum de la trilogia ‘Encegador’, acaba de recollir el premi Formentor, dotat amb 50.000 euros

MIRCEA CARTARESCU  A L’HOTEL FORMENTOR. / ISAAC BUJ Zoom

Camina amb passes curtes però ràpides, els braços dibuixant un parèntesi al voltant del cos -com si en qualsevol moment pogués desenfundar una pistola i cosir algú a trets- i amb la mirada encaboriada. Mircea Cartarescu (Bucarest, 1956) té una llarga jornada d’entrevistes per endavant, i després d’un esmorzar frugal i silenciós s’asseu en un dels luxosos sofàs de l’Hotel Formentor, acompanyat de la seva traductora al castellà, Marian Ochoa de Eribe, i respon a totes les preguntes amb l’encert i meticulositat habituals. El cowboy sorrut dona pas a l’escriptor capaç d’acrobàcies lingüístiques com Solenoide (Periscopi / Impedimenta, 2017) o L’ala esquerra, primera peça de la trilogia Encegador, obra que va publicar a Romania entre el 1996 i el 2007 i que el va impulsar cap a la consagració internacional. “El passat ho és tot, el futur no és res, no existeix cap altre sentit del temps”, hi llegim. A L’ala esquerra, Cartarescu és capbussa en els seus propis records per treure’n 500 pàgines que fluctuen entre realitat, somni i deliri visionari.

“En un dels seus textos, Oliver Sacks descrivia una curiosa ceguesa segons la qual determinades persones només veien la part dreta o esquerra del món -explica-. L’ésser humà té aquest problema si pensem en la seva capacitat nul·la de mirar cap al futur. Només és capaç d’analitzar el passat. Hi ha excepcions, esclar, com ara Tirèsies, que podia predir fets futurs. Des del meu punt de vista, algú com Tirèsies és sa i complet. La gran majoria de persones, en canvi, estan tolides”. Als seus llibres, i en especial a L’ala esquerra, Cartarescu es va plantejar com a objectiu despertar el profeta que portava a dins. “Mentre treballava en aquest volum llegia molts textos de mística zen i hindú, i també la Bíblia -recorda-. Tenint en compte que la meva vocació era fer un llibre total s’hi troben des de les capes més baixes de la vida fins a les més altes. Havia de mostrar la part metafísica i teològica: en última instància, aquesta trilogia és un discurs sobre la meva part divina”.

Una família conflictiva

El pretext narratiu d’ Encegador és mínim. Un narrador en primera persona es mira Bucarest de nit i comença a estirar el fil sobre els records familiars, que apareixen barrejats amb el fastuós món oníric de l’autor, ple a vessar d’imatges que combinen bellesa i monstruositat, delicadesa i escatologia. “El pare i la mare són dues de les línies de força importants del llibre, que en molts aspectes són antagòniques -diu-. A L’ala esquerra hi apareix sobretot la mare, relacionada amb la infantesa del narrador, una espècie de paradís, si ho comparéssim amb la Divina Comèdia de Dante. Al volum central indago sobre mi mateix: és el meu purgatori. Finalment, la trilogia es tanca amb un pamflet violent, una sàtira en la línia de Jonathan Swift, protagonitzada pel pare. Se centra sobretot en els anys del comunisme. Només m’hi podia acostar des d’un punt de vista grotesc. Em recorda Yo, el Supremo, d’Augusto Roa Bastos, i El otoño del patriarca, de Gabriel García Márquez”.

Com ja passava a Solenoide o Lulú (1994), a L’ala esquerra abunden les dualitats. “Hauríem de recordar amb els testicles i estimar amb el cervell”, escriu Cartarescu en un dels capítols dedicats a explorar les simetries del cos humà. “La meva obsessió és aconseguir una visió total -admet-. Aquests últims anys la teoria literària es fixa en aquelles novel·les maximalistes que volen contenir un món sencer en el terreny narratiu, filosòfic i poètic. Se les considera sovint postmodernes. Jo ambiciono una mirada cap enfora però també interior. Si m’hagués de definir d’alguna manera seria com a neoromàntic”. Per què? “Perquè per a mi un somni té tant de valor com la realitat”.

Una vida cartografiada

Aquest viatge cap a les profunditats d’ell mateix li permet escriure sense retocar ni una línia. Cartarescu tampoc necessita documentar-se, encara que orienti les seves lectures inconscientment cap a la matèria dels seus llibres, sempre exposada amb gran luxe de detalls. “A Encegador són més importants que en cap altre lloc -diu-. Són com els fragments d’un fractal. Si te n’allunyes veuries el dibuix sencer de la meva vida”. Des de Lulú Cartarescu no ha deixat de furgar en ell mateix, ja sigui a través de la ficció o dels dietaris. A Romania n’acaba d’aparèixer l’últim volum. “Escric aquest diari des dels 17 anys, i ara mateix tinc 25 quaderns d’unes 400 pàgines, cadascun plens de material -explica-. Podria dir que tinc gran part de la meva vida cartografiada”.

Les arrels de la seva obra cal trobar-les en la poesia, no només perquè és el gènere amb el qual es va donar a conèixer als 80, sinó perquè encara ara les seves frases agafen la cadència dels versos. D’aquesta primera cara creativa, una porta d’entrada molt recomanable és Res, publicat a Lleonard Muntaner, amb traducció de Xavier Montoliu. A 14 d’agost (tot escoltant ‘Woman’) escrivia: “Somriu-me i tot se me’n fot / no vull res d’altre al món / no vull el premi Nobel i no vull escriure cap més ratlla”. Mentre l’acadèmia sueca delibera -el pròxim Nobel no es donarà fins a l’octubre del 2019-, Cartarescu ha recollit enguany el premi Formentor, dotat amb 50.000 euros, i viatjarà al novembre a Lübeck per rebre el premi Thomas Mann, que n’hi oferirà 25.000.

Cinc visions expertes sobre l’obra de l’autor de ‘Solenoide’

Francisco Ferrer Lerín

Després de Besos humanos (Anagrama, 2018), Ferrer Lerín està a punt de publicar nou poemari a Tusquets. Com a membre del jurat del premi Formentor, destaca de l’obra de Mircea Cartarescu “l’exuberància indesxifrable dels seus llibres”. “Destrueix els gèneres, de la poesia a l’assaig, passant per la novel·la, perquè els coneix molt bé”, afegeix. “Des de Solenoide n’he llegit diverses novel·les -explica-. M’agrada com és capaç de conjugar realitat i ficció. També l’element relacionat amb les fades. Encara que no sigui un autor ni eròtic ni sensual, la sexualitat és molt present en la seva literatura”.

Antònia Escandell Tur

La traductora de Solenoide i L’ala esquerra -tots dos a Periscopi- va trepitjar Romania per primer cop el 2005. “Hi vaig fer un Erasmus -recorda-. Tres anys després hi vaig tornar com a lectora d’espanyol, i m’hi vaig quedar fins al 2011”. Durant aquella estada va llegir poetes com Nikita Stanescu i Marin Sorescu. També Cartarescu. Ha dedicat els dos últims anys a ocupar-se de dues de les novel·les més ambicioses de l’autor: “La seva obra és d’una gran originalitat en l’àmbit temàtic i estilístic. Explora el romanès fins a uns límits que potser cap altre escriptor ha fet”.

Enrique Redel

Fa més d’una dècada que Enrique Redel va apostar per Cartarescu quan treballava a Funambulista. Por qué nos gustan las mujeres -també en català a Lleonard Muntaner- va ser el primer de la desena de títols que n’ha acabat servint des d’Impedimenta. “La meva estratègia era claríssima: començar per llibres accessibles com El ruletista i Nostalgia i anar cap a la complexitat -admet-. La crítica literària els va anar rebent molt bé, i amb Solenoide hi ha hagut una gran resposta per part de públic. N’hem venut 15.000 exemplars, més que en l’edició original romanesa”.

Aniol Rafel

El bon olfacte editorial d’Aniol Rafel ja ha estat recompensat diverses vegades amb el premi Llibreter, l’última de les quals va ser aquest 2018 gràcies a Teoria general de l’oblit, de J.E. Agualusa. “Vaig voler publicar Cartarescu perquè era una de les moltes mancances importants en català -diu-. El vaig descobrir gràcies a Impedimenta, i vaig començar publicant Solenoide perquè és un exemple magnífic de la seva literatura, que t’arrossega i hipnotitza”. Tot i la gran inversió d’apostar per un llibre de gairebé 900 pàgines, n’ha aconseguit vendre més de 2.000 exemplars.

Marian Ochoa de Eribe

Cada tarda, quan torna de l’institut on dona classes, Marian Ochoa de Eribe dedica unes hores a traduir Cartarescu. “Vaig començar el 2009 amb El ruletista i des de llavors no he parat: ja he començat a delirar com els seus personatges”, admet. Gràcies a la seva tasca, els lectors en llengua castellana han pogut accedir al gruix de la producció del romanès. “El més difícil és la complexitat poètica de la seva obra, que gira al voltant de la construcció de cada frase -diu-. Destacaria també que té una gran capacitat per trobar metàfores excepcionals”. Una d’aquestes es pot llegir a L’ala esquerra : el cel de capvespre de Bucarest és assimilat amb la dentadura postissa de la mare.