“Amb la cançó bastim en la foscor / altes parets de somni”, recitava Salvador Espriu, enfilant amb solemnitat l’últim quartet del Poema XXV de La pell de brau. Acabava així: “Anem tancant les portes a la por”. Llavors, els gairebé 4.000 assistents al Primer Festival de Poesia Catalana -que ha passat a la història com a Price dels poetes - aplaudien, enfervorits. Potser sí que es començava a perdre la por al règim franquista, perquè la cloenda de Joan Oliver - Pere Quart acabaria amb crits de “Llibertat, llibertat!” que van afegir el matís polític a un dels recitals de poesia catalana més emblemàtics del segle passat.

El Price dels poetes va comptar amb el recital d’una trentena de veus, entre poetes que oferien una brevíssima antologia de la seva obra i actors que llegien versos d’autors no presents, entre els quals hi havia cinc dels clàssics “no vivents” -així sortia al programa-: Carles Riba, Joan Salvat-Papasseit, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Màrius Torres i Josep Maria de Sagarra. Del muntatge de l’acte se’n van encarregar Josep Anton Codina i Feliu Formosa. “Va ser un any intens, el 1970 -recorda Formosa-. Estava en plena militància del PSUC des de Terrassa, ciutat on vivia. Aquell mateix any hi havíem fet l’acte Catalunya 70, quan era alcalde en Josep Donadeu. Teníem por de sortir de la sala per tot el que havíem dit. Jo estava molt ficat en la política i el món del teatre, i acabava d’estrenar Cel·la 44 i, clandestinament, Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, de la Maria Aurèlia Capmany”. Al Price dels poetes, a més d’ocupar-se del muntatge, Formosa va llegir un poema de les Elegies de Bierville de Carles Riba. “Súnion! T’evocaré de lluny amb un crit d’alegria”, declama ara des d’Igualada, confinat, mentre treballa en la traducció de la poesia de Nelly Sachs per a Adesiara.

La lluita per sobreviure

“Eren moments de manifestacions i controvèrsia -assegura-. Als poetes, als actors i als directors del recital no ens va passar res, però a Joan Colomines, poeta i ideòleg del recital, li va caure una multa de 10.000 pessetes pels crits de «Llibertat!» del públic”. Escriptor, metge i polític, Colomines es va encarregar d’obrir l’acte, en què recordava que “la lluita i la reivindicació” han donat vitalitat a la cultura catalana, que ha hagut de “perseverar segles i segles en lluita constant contra l’adversitat”.

El recital es va dividir en tres parts. A la primera hi van participar actors llegint poemes d’una extensíssima nòmina de representats, entre els quals hi havia Vicent Andrés Estellés, Guillem d’Efak, Miquel Martí i Pol, Francesc Parcerisas i Jordi Pere Cerdà. Entre els actors hi havia Montserrat Carulla, Enric Casamitjana, Núria Candela, Maria Plans, Josep Torrents i Carme Sansa. “Recordo que a fora de la sala hi havia molta policia, i a dins també, però no els grisos que ens havien perseguit aquells anys pels carrers -diu Carme Sansa-. Un dels poemes que vaig llegir va ser Les tombes flamejants, de Ventura Gassol, que per desgràcia he pogut recitar en públic darrerament, en actes de defensa dels presos polítics i exiliats”. El primer quartet del sonet fa així: “Fou una pàtria. Va morir tan bella, / que mai ningú no la gosà enterrar: / damunt de cada tomba un raig d’estrella / sota de cada estrella un català”.

Sansa vivia llavors a prop de la Sala Gran Price, que estava situada al xamfrà entre els carrers Floridablanca i Casanova i on habitualment es feien combats de boxa i lluita lliure, combinats amb sessions de ball i concerts (va ser on Pau Riba va estrenar el doble disc Dioptria ). “Érem conscients que aquell primer festival de poesia en català era un acte important -assegura-. Poder recitar al davant de tanta gent va ser emocionant i diferent”. A mitjanit, Sansa i Josep Torrents van haver de marxar cap a la Cova del Drac, on aquells dies representaven La cultura de la Coca-cola, de Maria Aurèlia Capmany. “Gràcies a la vinculació amb l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual vaig tenir la sort d’estar al rovell de l’ou de la cultura durant aquells anys tan difícils i continuar dient, entre línies, el que es podia dir”. Dels poetes que va sentir abans d’anar-se’n, recorda que la va impressionar Josep Palau i Fabre. “Era molt bon rapsode -diu-. Els poetes no sempre són els millors recitant els seus poemes. També destacaria la presència imponent de Joan Oliver - Pere Quart”.

L’autor de Corrandes d’exili va ser un dels més celebrats de la vetllada. Va entusiasmar el públic amb fragments com ara “una esperança desfeta, / una recança infinita. / I una pàtria tan petita/ que la somio completa”. També en la cloenda final, durant la qual van esclatar els crits. “El Price es va convertir en un ring on la lluita es lliurava a través de la paraula poètica”, explica Frederic Amat, que en aquells moments tenia 18 anys i s’estrenava com a escenògraf amb aquell recital. “Vaig aconseguir unes tarimes de l’Ajuntament i les vaig col·locar escultòricament -diu-. Eren de color gris, amb els marges de color vermell, una al·legoria de les gorres de plat que portaven els grisos”.

Una vetllada contundent

Per a Amat, el Price dels poetes va ser un “acte d’una gran contundència”. Al tram final del recital van llegir obra pròpia disset poetes. “L’única dona que hi havia era Rosa Leveroni, amb qui més tard vaig tenir una bona amistat -diu Marta Pessarrodona, que al recital va seure entre Salvador Espriu i Gabriel Ferrater-. Tots dos estaven tan nerviosos que s’anaven passant pastilles tranquil·litzants. Mentre en Gabriel llegia Cançó del gosar poder li tremolaven les cames”. El 1970, Ferrater, llavors parella de Pessarrodona, ja no escrivia poemes. “Quan el vaig conèixer el 1968 ja havia tancat l’obra, tot i que encara escriuria Midsommarnatt, que em va dedicar -continua-. Tinc molt bon record del recital del Price. Quan després es va voler recuperar amb el Gespa Price de l’Autònoma, el 1975, allò ja va ser terregada”.

El 1970 van llegir també Joan Vinyoli, Jordi Sarsanedas, Francesc Vallverdú, Josep Maria Llompart i Agustí Bartra. “Una cosa que no perdono a Bartra, tot i que érem amics, és que va recitar davant d’Espriu un poema en què deia que «la pàtria no és covarda, ni vella ni salvatge» -fa memòria Feliu Formosa-. Em sembla que Bartra no havia entès Assaig de càntic en el temple ”. A Frederic Amat li va saber greu no poder sentir els poemes de J.V. Foix ni de Josep Carner en la seva pròpia veu. “El primer no va venir -diu-. El segon estava molt gran i tocat”. De fet, Carner moriria el 4 de juny d’aquell any.

L’únic document del Price dels poetes, de gran valor històric i artístic, el va filmar clandestinament Pere Portabella. Poetes catalans (1970) recupera la veu en acció de set dels seus participants més destacats, de Bartra a Espriu, Ferrater, Oliver-Quart i la irreverència de Joan Brossa, que va reivindicar la policia catalana en un temps en què les forces de l’ordre eren espanyoles: “Del cos de Mossos de l’Esquadra / només n’hi ha autoritzada una secció / que és considerada com a força d’ordre / públic i es limita concretament a prestar / servei a la Diputació provincial”. En temps de recentralització com els d’ara -i en època de turbulències nacionals-, el festival Price és, a més d’un record obligat, d’una vigència remarcable.

El poder de la poesia, per Manuel Guerrero Brullet

Avui se celebra el 50è aniversari del Primer Festival Popular de Poesia Catalana, que va tenir lloc a la sala Gran Price el 25 d’abril del 1970. L’acte, com recorda Joan Colomines, un dels seus principals organitzadors, va ser una iniciativa de la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya, que aplegava els partits polítics clandestins més importants, per tal d’impulsar un gran acte de mobilització popular. Així va ser com es va proposar de fer un magne festival de poesia catalana. El lloc escollit va ser el popular Gran Price (1934-1973), conegut temple de la boxa, la lluita lliure i sala de ball de Barcelona.

El Primer Festival Popular de Poesia Catalana va ser un dels actes culturals i polítics més destacats de l’antifranquisme, i la poesia i la llengua catalanes hi van tenir un protagonisme absolut. L’acte unitari es feia també en solidaritat amb el moviment obrer. Els diners recollits es van destinar a pagar l’organització i les multes que va imposar el Govern Civil; la resta va anar als familiars dels presos polítics. Hi van participar diversos actors i actrius, i alguns dels més representatius poetes del moment -Bartra, Brossa, Espriu, Ferrater, Palau i Fabre, Pere Quart o Vinyoli-, que hi van recitar personalment. El muntatge general va anar a càrrec de Josep Anton Codina i Feliu Formosa. Josep Guinovart va fer el cartell de l’acte i Frederic Amat l’escenografia.

Clandestinament, Pere Portabella, en companyia de Carles Santos i altres col·laboradors, va enregistrar l’acte. El film Poetes catalans (1970) de Portabella, que recull alguns dels moments més vibrants del festival, és un document audiovisual històric i cultural extraordinari, d’una potència expressiva colpidora, amb imatges saturades de blanc i negre, i so distorsionat. L’atmosfera asfixiant del moment polític que transmet el film contrasta amb la força de la paraula poètica i la veu dels poetes. Encara avui emociona sentir Ferrater recitant la Cançó del gosar poder, Pere Quart les Corrandes de l’exili o Brossa el seu poema dedicat al cos de Mossos d’Esquadra. Els crits fervents de “Llibertat, llibertat” i “Amnistia”, proferits pel públic el 1970, ressonen avui més vius que mai.

No hi ha dubte que la força de les imatges del film de Portabella ha contribuït d’una manera decisiva a convertir el festival del Price en un acte mític. Poques vegades es fa visible el poder de la poesia i la seva vinculació amb el poble “despullant el mot de tota enganyosa demagògia, restituint-li tota la seva noblesa i la seva profunda significació humana, social i històrica”, tal com afirma Joan Oliver en el seu parlament de cloenda.

En pensar un nou acte de commemoració de l’esdeveniment, a proposta del Memorial Democràtic i de la Institució de les Lletres Catalanes, el que em sembla essencial és aconseguir que en resti també un document audiovisual que permeti actualitzar la potència de la suma de poesia i cinema. És per això que, juntament amb Ona Balló, vam proposar de fer un recital amb un bon nombre dels més rellevants poetes actuals, de les diverses generacions en actiu, amb paritat de gènere, i alhora poder-ne realitzar un film que dirigirà Isaki Lacuesta. Així mateix, Frederic Amat en farà la imatge i la compositora Marina Herlop acompanyarà els poetes al piano. L’acte que s’havia de realitzar el 27 d’abril al Teatre de la Biblioteca de Catalunya, malauradament, haurà d’esperar fins passat el moment més greu de la pandèmia.

La poesia catalana viu un moment esplendorós, nombrosos actes i festivals en tot el territori són testimoni de la seva qualitat i diversitat. En els temps obscurs i difícils que vivim és més necessari que mai destacar el valor essencial de la poesia, de la cultura. En temps de confinament s’imposa la necessitat de lluitar per la vida i per les llibertats individuals i col·lectives, s’imposa la necessitat d’unes paraules i d’unes imatges veritables i justes, allunyades de la mentida i de la repressió.