REPORTATGE

Joan F. Mira, ‘home de fer feines’ de les lletres catalanes

L’autor de 'Purgatori' i 'Borja Papa' i últim traductor de l’'Odissea' d’Homer al català ha estat homenatjat aquesta setmana amb motiu del seu 80è aniversari

Joan F. Mira, ‘home de fer feines’ de les lletres catalanes Quatre facetes  De l’escriptor valencià / SARA CABARROCAS Zoom

Jaume Cabré, amic i lector de Joan F. Mira des de fa anys, recorda com el va conèixer “llançant llenya al foc” al pati de l’escola El Rotgle, de Castelló, la primera on s’impartiria l’ensenyament en català a partir del curs 1976-1977: ja l’admirava com a escriptor -havia publicat la novel·la El bou de foc (1974) i el llibre de contes El cuc de seda (1975)-, però poc després quedaria enlluernat pel “torrent d’informació i criteri” amb què va col·laborar en una Història de la literatura catalana en textos pensada per a alumnes d’institut. “En Mira feia tot el que calia pel país, era el nostre home de fer feines -diu-. A més de publicar novel·la i assaig, era catedràtic de grec, antropòleg, sociòleg i va passar dos anys ensenyant a la Universitat de Princeton”.

Cabré ha estat un dels participants a l’homenatge que la Institució de les Lletres Catalanes (ILLC) ha dedicat aquesta setmana a l’escriptor valencià amb motiu dels 80 anys. La Sala Prat de la Riba de l’Institut d’Estudis Catalans es va omplir de vells coneguts de Mira. També d’autoritats. Joandomènec Ros, president de l’IEC, va definir l’autor de Purgatori com a “sorneguer i culte”. Ramon Ferrer Navarro, de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, en va destacar la “vitalitat i consistència”, a més del “vast coneixement”, i el va situar entre el bo i millor de la generació valenciana dels 60 -al costat de noms com Jaume Pérez Montaner, Lluís Alpera, Lluís Vicent Aracil i Antoni Seva-: “La seva obra s’estructura al voltant de quatre grans eixos, la llengua, la cultura, la història i el territori, tots ells assumits des del compromís i el seny”.

Oriol Ponsatí-Murlà, director de la ILLC, el va comparar amb un dels semideus grecs que Mira coneix tan bé: “Grandíssim Hèracles d’innombrables treballs!”, va aventurar, a tall de definició. Mariàngela Vilallonga, consellera de Cultura de la Generalitat de Catalunya, va elogiar una “trinitat” de característiques molt presents tant a l’obra de ficció com a l’assagística de l’autor, “la transmissió de coneixement, la voluntat estètica i l’orfebreria de la paraula”. Quan li va tocar cloure l’acte, Mira es va acostar al micròfon amb l’agilitat que el caracteritza, i es va referir al “desagraït ofici de l’escriptura”. Al llarg de gairebé cinc dècades de trajectòria literària, Mira ha alternat “l’ofici de contar històries” amb el “d’observar la història”. “Els deures ètics o polítics han de passar per la interioritat de l’escriptor” i acabar configurant novel·les com Purgatori (Proa, 2003) i El professor d’història (2008), que expliquen un temps i un país amb exigència literària.

Un dels llibres que Jaume Cabré aprecia més de la producció de Mira és El tramvia groc (Proa, 2013). “És una delícia -assegura-. T’explica la València popular de la postguerra amb personatges de carn i ossos. El goig de llegir-lo és tan gran que fa pena arribar a l’última pàgina”. Al febrer, Mira publicarà un segon volum de memòries, Tots els camins, on aborda els anys que l’autor va passar a la Universitat Pontifícia de Roma. Aquell jove que tenia l’ambició de ser sant es va acabar implicant en la lluita política clandestina contra el franquisme.

Arribar a parlar en hexàmetres

Després de llicenciar-se en filosofia a Roma (1960) i doctorar-se en filosofia i lletres per la Universitat de València (1971) va compaginar l’activitat docent amb els seus estudis i investigacions sobre antropologia, sociologia i etnografia. “Els valencians no hem comptat amb un Joan Amades o un Aranzadi, com els catalans i els bascos, respectivament -diu Josepa Cucó, catedràtica d’antropologia a la Universitat de València-. Els treballs de Mira com a antropòleg van començar com una curiositat, que primer va passar per la investigació de la societat rural al País Valencià, i a finals dels vuitanta es tradueixen en projectes cabdals, com ara els quatre volums d’Etnografia general del País Valencià i la creació del Museu Valencià d’Etnologia, que va dirigir entre el 1982 i el 1984”.

Mira no en va tenir prou sent “el primer antropòleg del país”, amb la feina a l’institut i amb la proesa d’aixecar una obra literària que conté llibres com Crítica de la nació pura (Tres i Quatre, 1984) i Els treballs perduts (Tres i Quatre, 1989), sinó que també ha presidit Acció Cultural del País Valencià i ha arribat a traduir tres clàssics de la literatura occidental, la Divina Comèdia (2001), els Evangelis (2004) i l’ Odissea (2011), tots ells disponibles a Proa. “Com a traductor, Mira ha estat perfectament fidel, i ens explica els textos com si hi hagués estat -diu l’editor Jordi Cornudella-. Em recorda aquell cant de l’Odissea en què Ulisses, a l’illa de Feàcia, assisteix a un recital de l’aede de moda, Demòdoc, i s’emociona quan aquest canta sobre la guerra de Troia, de la qual ell mateix ha estat un dels protagonistes”.

Cornudella recorda que durant els dinars de treball per posar a punt l’ Odissea, a Mira li sortia “demanar un cafè al cambrer en hexàmetres: la música d’Homer es convertia en inevitable”. És per detalls com aquest que el crític literari Joan Josep Isern el defineix com “l’últim clàssic que ens queda”. I afegeix: “El plaer de llegir-lo és doble, perquè és d’aquells autors que escriuen perquè volen ser llegits i, per tant, comunica les seves idees de manera entenedora, però també perquè té una manera irreductiblement lliure de pensar el país i la història”.

Nous lectors de Mira

Més enllà de la influència entre els escriptors coetanis, Mira també compta amb seguidors de generacions posteriors, com ara Andreu Gomila, Ada Castells, Melcior Comes i Albert Forns, que encara recorda la fascinació que va sentir per Purgatori. “La vaig llegir per casualitat molts anys després que guanyés el premi Sant Jordi -diu-. És una d’aquelles novel·lasses que t’absorbeixen i no pots deixar. I és ambiciosa, toca tots els pals, té humor i drama, referents alts i baixos, vas del sublim a l’abjecte i d’una banda a l’altra de València, com si fos la novel·la total d’aquesta ciutat”.

L’escriptor i crític literari Pere Antoni Pons va dedicar-li tot un llibre de converses, La vida, el temps, el món (PUV, 2009). “Vaig arribar a Mira a través dels articles que publicava a El temps -recorda-. Em semblaven exemplars a tots els nivells: eren personals, estaven ben escrits i tenien moltes idees”. El llibre va sortir de sis dies d’entrevistes amb l’autor: “Comences parlant de literatura però acabes xerrant de tot. Un dels meus models eren les entrevistes de The Paris Review ”. A l’hora de definir-lo, Pons ho té tan clar com Cabré, Cornudella o Isern: “És un dels nostres savis indiscutibles”. A l’homenatge d’aquesta setmana a l’Institut d’Estudis Catalans, Joan F. Mira va acabar el seu discurs fugint del purgatori d’escriure i instal·lant-se al més enllà: “El cel deu ser la glòria d’una biblioteca infinita, on podrem llegir sense parar, escoltant música de Bach de fons”. Segur que hi tenen els seus llibres.

Quatre facetes De l’escriptor valencià

EL NOVEL·LISTA

“Quan es mor un papa hi ha molta por als carrers de Roma, molt poques llàgrimes a la cort, i un gran buit de poder”, escriu Joan F. Mira a Borja Papa (1996). Cabré la col·loca com la pedra fundacional de l’obra de maduresa de l’autor. Va ser precedida per Els treballs perduts (1989), Viatge al final del fred (1983), El desig dels dies (1981) i El bou de foc (1974). Darrere seu vindrien dues grans novel·les, totes dues ambientades a la València contemporània, Purgatori (2003), que va guanyar el premi Sant Jordi, i El professor d’història (2008). Des de llavors, l’autor no ha publicat més ficció.

EL TRADUCTOR

“És legítim i desitjable fer noves traduccions de textos que ja han estat anostrats abans”, opina Jordi Cornudella. Abans de la Divina Comèdia de Mira (2001), Josep Maria de Sagarra i Andreu Febrer també l’havien versionat al català. Carles Riba s’havia ocupat -en dues ocasions- de l’ Odissea. “I dels Evangelis n’hi ha diverses traduccions, totes elles de prestància”, afegeix l’editor, que considera que el gest de sacrificar part de l’energia creativa per traduir aquests llibres -als quals caldria sumar El tramvia, de Claude Simon- demostra “l’enorme generositat” de l’escriptor.

L’ASSAGISTA

Mira ha cultivat la no-ficció des de l’inici de la seva trajectòria. Abans i tot de debutar amb els contes d’ Els cucs de seda (1975) va publicar Un estudi d’antropologia social al País Valencià (1974). Des de llavors ha combinat textos assagístics com Crítica de la nació pura (1984) i Sobre la nació dels valencians (1997) amb biografies com Els Borja: família i mite (2000) i Sant Vicenç Ferrer. Vida i llegenda d’un predicador (2002). També s’ha fixat en episodis històrics com l’influx dels moriscos ( Vida i final dels moriscos valencians, 2009). El cercle màgic (2018) reuneix assajos de caràcter antropològic escrits entre el 1973 i el 2008.

EL MEMORIALISTA

El 2013 Joan F. Mira va publicar un volum de records d’infantesa, El tramvia groc, que tindrà continuïtat l’any vinent amb Tots els camins. “En molts dels seus articles, Mira ja havia fet literatura autobiogràfica -recorda Pere Antoni Pons-. Al llibre Cap d’any a Houston, Texas [1998] hi ha una primera persona claríssima. Mira s’explica a ell mateix amb molta gràcia”. Pons considera que si Mira ampliés el díptic de memòries amb un o dos volums més, arribant fins a la dècada dels 90, el resultat “tindria un valor equiparable al que van fer anys enrere Josep Maria de Sagarra i Gaziel”.