Literatura
Barcelona

Joan-Lluís Lluís, un premi Sant Jordi que mata Franco

Josep Maria Fulquet guanya el Carles Riba i Clara Queraltó debutarà amb el Mercè Rodoreda

Joan-Lluís Lluís / PERE TORDERA Zoom

“La meva nova novel·la és una venjança contra Franco: reconec que descriure la seva mort ha estat orgàsmic”. Amb aquestes paraules tan contundents –acompanyades d’un llaç groc en senyal de solidaritat amb els presos polítics catalans– presentava aquest divendres Joan-Lluís Lluís el llibre amb què ha guanyat el 58è premi Sant Jordi. 'Jo sóc aquell que va matar Franco', que rebrà 60.000 euros i serà publicat al febrer a l’editorial Proa, és una ucronia en què l’escriptor nascut a Perpinyà el 1963 imagina l’assassinat del dictador per part d’Agustí Vilamat, un català de Solsona.

“El protagonista és tot el contrari d’un heroi, és tímid i borni –ha explicat–. L’únic que vol a la vida és llegir i, de fet, acabarà llegint tot el diccionari Pompeu Fabra sencer. No està gens preparat per a accions bèl·liques, però acabarà canviant la història, la seva i la de tots nosaltres”. L’acció és narrada retrospectivament des de 1946, quan Vilamat té 30 anys. A partir del 2 de juny de 1940, moment en què Franco “declara la guerra als aliats” –cosa que, evidentment, no va passar– Lluís imagina fets com el bombardeig del camp d’Argelers o les incursions de l’Exèrcit Català d’Alliberament, del qual forma part el personatge.

Ironia i qualitat lingüística

“Arriba un moment del llibre en què Franco es veu obligat a fugir, i té la idea de fer-ho a través d’Andorra per buscar la immunitat al Vaticà”, va avançar Màrius Serra en nom del jurat abans de destacar diverses característiques de la novel·la que la fan recomanable de llegir:“La llengua és riquíssima, el narrador genera una gran empatia, tot el llibre destil·la una fina ironia, en una línia de narrativa bèl·lica amb tons antibel·licistes, la ucronia és feta servir amb originalitat i, finalment, llegir la mort de Franco és un gust íntim”.

Igual que admetia després de publicar novel·les com Les cròniques del déu coix (Proa, 2013) i El navegant (Proa, 2016), l’arrel de la nova novel·la de Joan-Lluís Lluís ve de molts anys enrere. “Parteixo de fils que de vegades entren en estat d’hibernació o es perden –va dir–. La idea de Jo sóc aquell que va matar Franco va néixer una vegada que era d’excursió al Canigó, molt abans de pensar que escriuria en català, i vaig llegir una placa gravada en un monticle on deia: «Malfia’t de la història. Somia-la i refes-la». Molts anys després vaig descobrir que aquelles paraules eren de Pere Quart. Trobo fascinant el concepte de somiar la història per refer-la. La literatura té el poder de canviar els fets que han passat. Podríem dir que la meva novel·la intenta desmuntar aquella teoria de psicologia social anomenada ‘conformisme històric’ segons la qual allò que ha passat havia de passar”.

El jurat del Sant Jordi, integrat per Àlex Broch, Marta Nadal, Isona Passola, Ramon Pla i Màrius Serra continua apostant per la generació nascuda a la dècada dels 60, com ha passat recentment amb Joan Carreras, Vicenç Pagès Jordà, Pep Puig, Xavier Bosch i el mateix Màrius Serra. Des que Carme Riera se sumés al palmarès l’any 2003 amb La meitat de l’ànima, cap dona l’ha aconseguit. Dels gairebé 60 guanyadors, només vuit han estat dones. Tampoc és un premi que acostumi a descobrir autors o que aposti per valors emergents: entre les excepcions hi ha hagut Jordi Mata, que el va aconseguir amb El misteri de Berlín el 1996, quan tenia 30 anys, i Toni Pascual, que va escriure Christian –premi Sant Jordi 1982– amb 17 anys.

Clara Queraltó, guanyadora del premi Mercè Rodoreda Zoom

Clara Queraltó, guanyadora del premi Mercè Rodoreda / PERE TORDERA

“Mai abans no he publicat res i, de fet, tampoc m’havia presentat a cap premi literari fins que em vaig animar a enviar aquest llibre al Mercè Rodoreda”, recordava Clara Queraltó. 'El que pensen els altres', integra per 16 contes, rebrà els 6.000 euros del guardó presentant “la mentida com a construcció social”, segons recordava Francesco Ardolino en nom del jurat. “Si he de buscar un fil conductor del recull serien els personatges esquerdats i que s’equivoquen perquè el present els ve gran –va assegurar–. Deu ser un tema que em preocupa, tot i que jo no sóc una persona gens turmentada”. Queraltó és professora de llengua i literatura catalana en un institut. Tot i que actualment viu a Barcelona, a la majoria dels relats “l’ambient del poble” on ha viscut “durant molts anys s’hi fa present”. L’autora és d’El Pla del Penedès, lloc on va néixer el 1988.

Un poeta actualment prolífic

Josep Maria Fulquet, 59è premiCarles Riba amb Ample vol de la nit, que rebrà 3.000 euros, va publicar dos llibres de poesia, Perillosa riba (Edicions 62, 1978) i Platges de temps (1980) abans d’obrir un llarg parèntesi creatiu de 26 anys. “No escrivia perquè no tenia res a dir i perquè creia que necessitava més temps de cocció”, va reconèixer després de l’anunci del premi. Des que el 2016 va guanyar el premi Miquel de Palol amb Morir com un riu ha publicat 'Natura d’infinit' (Edicions 62, 2017) i un assaig sobre les traduccions de Shakespeare al català a Afers. “A Ample vol de la nit, que va ser inspirat per una relectura de John Milton que vaig fer uns mesos enrere, hi ha reflexions sobre la naturalesa de l’art, sobre el dolor que provoca l’absència, l’ús que el temps fa sobre tots nosaltres i la fugacitat dels moments feliços:o bé no n’hi ha o són molt breus”, va resumir. El llibre serà publicat a Proa al febrer, igual que els contes de Clara Queraltó.

Josep Maria Fulquet Zoom

Josep Maria Fulquet / PERE TORDERA

La collita infantil i juvenil ha estat més migrada que en darreres edicions. El premi Folch i Torres ha quedat desert, i el Joaquim Ruyra –dotat amb 6.000 euros, el publica Bridge– ha estat per 'Negorith', d’Ivan Ledesma, guionista i músic. “És una novel·la de fantasia, de terror i també sobrenatural –va explicar–. La protagonista és una noia que té poders per viatjar a través d’altres dimensions i es troba amb un ésser maligne que se’n vol aprofitar”. 'Negorith' reivindica tres gèneres literaris “que en català costen de trobar”, i ho fa “tractant el lector amb intel·ligència, sense intenció de moralitzar”.