REPORTATGE
JORDI NOPCA
Barcelona

El ‘catanyol’ literari, un perill pel català?

A ‘El càstig’ Guillem Sala fa servir un model de llengua híbrida entre català i castellà. La publicació de la novel·la reobre el debat sobre les fronteres entre correcció, versemblança i llibertat creativa

01. MÀRIUS SERRA.  02. ANNA MANSO.  03. ALBERT PLA NUALART.  04. CAROL LÓPEZ.  05. ENRIC GOMÀ . / PERE VIRGILI. P. VIRGILI P. VIRGILI.  FRANCESC MELCIONPERE TORDERA PERE TORDERA Zoom

El català ha anat perdent genuïnitat en alguns àmbits durant els últims anys i no és estrany que els creadors ho reflecteixin. ¿És una amenaça o una simple evolució, que el castellà s’infiltri en les novel·les, obres de teatre i sèries de creadors en llengua catalana? “Si vols reflectir una situació molt urbana i del carrer, barrejar català i castellà és habitual, i el límit del que et permets dir el poses tu, varia en funció dels personatges i de la història”, explica Carol López, dramaturga i guionista, de qui actualment es pot veure Bonus track al Lliure de Gràcia. “La llibertat del creador és i ha de ser total, i la hibridació entre llengües ha estat present des de fa molt, sobretot en els diàlegs, tant en novel·les i relats com en guions i al teatre -afegeix Enric Gomà, filòleg, escriptor i guionista-. El canvi és què passa quan, a més dels diàlegs, el narrador, que normalment s’expressa en un català natural i genuí, barreja les dues llengües. Aquest model pot donar carta de naturalesa a una llengua hibridada quan des de molts fronts hi lluitem en contra. Com a exercici literari, El càstig, de Guillem Sala, és digne. Com a model a estendre em sembla sospitós”.

La tercera novel·la de Sala, que arriba un any i mig després de La fuga de l’home cranc -totes dues publicades per L’Altra-, ha reobert el debat sobre el model de català que els creadors contemporanis poden fer servir i quines repercussions té. “Cíclicament se’n torna a parlar -diu Albert Pla Nualart, corrector i responsable lingüístic de l’ARA-. Als anys 50, Ramon Aramon va encetar una polèmica amb Maria Aurèlia Capmany a través d’un article on atacava el català que feia servir a les seves novel·les. Tant Capmany com Joan Sales i Salvador Espriu defensaven l’ús d’una llengua no encotillada per la norma”. Enric Gomà recorda l’intent de Sales de “muntar una acadèmia per a novel·listes, amb una mirada sobre el lèxic més àmplia”. S’hi van involucrar autors com Xavier Benguerel i Noel Clarasó. “En Joan Coromines els hi va treure del cap, i no es van atrevir a contradir-lo”, recorda.

Segons Gomà, el model que proposa Incerta glòria, de Sales “és més castellanitzat que el de l’època”. Més endavant, “també Quim Monzó molestava els puristes, quan escrivia què tal o optava per solucions com pendre ” -continua, abans de citar una obra de teatre que va aixecar polseguera, Els Beatles contra els Rolling Stones (1981), de Jordi Mesalles i Miguel Casamayor-. El problema era doble: feia servir un argot juvenil que per ser creïble estava castellanitzat. Alhora era groller, i Max Cahner va fer rebaixar la llengua a Jaume Fuster”. Un exemple: “En comptes de parlar de clítoris s’hi deia campaneta la ning-ning ”.

Autenticitat i present

Carol López va començar a escriure teatre fa una mica més de dues dècades. “Al principi sí que es van fixar en la llengua que feia servir. Per sort, va passar ràpid -diu-. El que importa és aconseguir transmetre una autenticitat. En funció de l’extracte social i del lloc on visquin els personatges s’expressaran d’una manera o altra”. L’ús d’un català més contaminat pel castellà no té a veure amb les noves generacions d’autors, segons López. “Només cal fer un cop d’ull a novel·listes com Irene Solà i Eva Baltasar”, recomana.

Anna Manso forma part de l’equip de guionistes de la sèrie Com si fos ahir i és autora de literatura infantil i juvenil. “Allà, la intenció és fer parlar els personatges de la forma més correcta possible però amb algun castellanisme i barbarisme, per no oblidar que parlem de la realitat -diu-. Tenim molt en compte que el programa s’emet a TV3, que és gairebé l’única finestra televisiva del català”. En comptes de posar joder, Manso opta per collons. Accepta, en canvi, estic loca. “Sempre que podem, intentem crear una mica de slang en català -diu-. Si algú és molt guapo se m’acut guapirríssim ”. Per a Manso, un guió ha de ser molt fresc. “L’audiovisual és una foto del moment -defensa-. La literatura és més una foto fixa. Per això quan escric per a joves busco frescor i proximitat, però també correcció. Si fas servir expressions massa del moment, els llibres caduquen”. Entre els castellanismes que els lectors d’alguna de les seves novel·les trobaran hi ha cutre, hortera i pàjara.

“El llenguatge espontani és el que m’interessa més del fet d’escriure -diu Marta Rojals, coneguda per novel·les com Primavera estiu etcètera (RBA-La Magrana, 2011) i L’altra (2014)-. A més, com que soc parlant d’una variant, el lleidatà, que en certa manera ja transgredeix “la norma” (vull dir: a l’escola ens van ensenyar a escriure en català traduint-nos la parla a l’estàndard central, per tant, creixíem pensant que el parlàvem malament), buscar com reflectir l’oralitat ho considero més una necessitat que una transgressió”.

La mesura justa

“Sobre els barbarismes, castellanismes, calcs i catanyolismes als diàlegs, crec que hi ha una diferència entre recórrer-hi perquè no tens més recursos, i fer-ho amb la consciència plena d’un perquè -continua Rojals-. Aquí sí que, en favor de la llengua, crec que cal forçar una mica l’ofici per trobar la mesura justa i no caure en el caprici: si pots reflectir un català degradat amb un barbarisme, per exemple, que no sigui amb dos”.

Màrius Serra, escriptor i membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, recorda que “la literatura té moltes maneres de generar textos: es pot acollir a molts codis lingüístics, pot decidir trencar-los, hibridar registres o barrejar llengües”. Reconeix “l’eficàcia” de la proposta de Guillem Sala, però el preocupa que la barreja entre català i castellà es doni no només en els diàlegs, sinó també en el discurs del narrador. “Que una novel·la tan ben feta triï aquesta via em sembla un (altre) mal presagi per al futur de la llengua catalana -admet-. No m’interessa gens la noció de puresa, menys encara en literatura, però aquí no parlem d’un nou registre verbal ni de cap idiolecte, sinó de la progressiva substitució d’una llengua per una altra. En realitat, com a autor em sembla una aposta per una zona de confort estilístic: parar l’orella i au, reproduir la banda sonora. L’escriptura dona moltes altres possibilitats que trobo més interessants”.

Albert Pla Nualart considera que “els creadors d’art han de tenir llibertat per fer el que creguin” i que, en aquest sentit, si opten “per tenir un cert grau de versemblança per explicar determinades realitats socials”, el trencament amb el català genuí és “inevitable”. “Ens trobem en un procés de desnormalització, i el català que sentim i llegim està més castellanitzat -diu-. En qualsevol cas, no en podem responsabilitzar els creadors, d’aquest reflex. Si es vol canviar la situació s’hauria d’abordar des de la política”.

Guillem Sala: “Una novel·la així pot incorporar nous lectors al català”

Escriptor i professor de sociologia

Zoom

/ CÈLIA ATSET

A El càstig (L’Altra), tercera novel·la de Guillem Sala -es va donar a conèixer amb Imagina un carrer, premi Documenta 2007-, als personatges els piquen “els sobacos”, la protagonista, la Sandra, es “fica” a la classe de primer d’ESO on és professora i un dels seus alumnes li diu “vaya jeto, senyu”. Aquest és el català que l’autor fa servir per mostrar la realitat sociolingüística actual del Besòs. La llengua vehicula una història tensa que se centra en dos personatges torturats: l’Izan, de 12 anys, i la Sandra, que ronda la trentena.

Com vas començar aquest llibre?

La sensació que em va portar a escriure va ser una queixa interior contra l’obligació de ser feliç. Hi ha molts relats adotzenats que sota la ficció amaguen idees d’autoajuda. Va ser així que vaig centrar-me en un personatge que pateix i que no es pot redimir a través del patiment.

La Sandra, que és professora a l’Institut Joan Vinyoli, fa patir.

El càstig del títol simbolitza un paradigma educatiu, que es dona tant a l’escola i l’institut com en la família: posa la nostra mancança al centre, jutjant sempre el mal comportament i l’error. L’ànima no en surt indemne, d’aquest procés educatiu.

No jutges els personatges, al llibre. Ella s’autolesiona, pateix trastorns alimentaris i és incapaç de ser feliç amb cap home. Ell agredeix sexualment una companya d’institut.

No hauria de ser tan fàcil jutjar-los. L’Izan és un agressor com a adolescent mascle i és un agredit com a adolescent pobre. La Sandra intenta redreçar-se a cada nova relació, però no va com ella voldria.

Els escenaris del llibre són Sant Andreu, el Bon Pastor i Santa Coloma. Per què?

M’interessa descentrar la mirada. Si parlem de perifèria és perquè creiem que hi ha un centre. A Barcelona es parlen 300 llengües diferents. Només a Torre Baró, Vallbona i Ciutat Meridiana hi ha un centenar de nacionalitats. Si el centre són els bancs, la perifèria és el meu refugi. Aquests barris del llibre són el centre del món que necessitem construir.

El català que has escollit per explicar la història no defuig ni castellanismes, ni calcs, ni diàlegs sencers en castellà. Per què?

No soc conscient d’estar inscrit en cap tradició, i quan escric intento ser lliure a l’hora de triar què explico i com ho faig. A El càstig, la llibertat en l’ús de la llengua és una de les més evidents, i poso d’exemples estils musicals com el rap i el dub. En aquests contextos creatius s’entén que s’adaptin grafies per captar trossos de la realitat que la cultura oficial no reflecteix. Aquesta novel·la vol ser això.

¿Infiltrant el castellà de forma tan explícita no es pot perjudicar el català?

Si se’ns mor la llengua perdem la posteritat. Alhora, una societat diversa com la catalana necessita una cultura inclusiva: no ens hem de quedar només amb la por i la malenconia. Si no treballem per ampliar els nostres horitzons ens atrinxerarem fins a la mort. I acabarem morint. El novel·lista, i el creador en general, té dret a fugir de la norma, però normalitzant les castellanades també perjudiquem la llengua. El format llibre té encara una autoritat que fa que aquest element preocupi... però estic convençut que una novel·la així pot incorporar nous lectors al català.