CRÍTICA

El ritme del sentit

'Dits tacats' d'Àlex Susanna. Pagès Editors. 192 pàg. / 20 €

El ritme del sentit / FIRMA FOTO Zoom

Aquest llibre aplega (gairebé) quaranta anys de poesia. El mateix autor n’ha fet la selecció dels poemes, tenint en compte tots els seus llibres publicats excepte els dos primers -un dels quals, De l’home quan no hi veu, editat pel Mall-. Per tant, el recorregut abraça des de Memòria del cos (1980), el primer títol en què ja reconeixem distintivament la veu de Susanna, fins a Filtracions (2016). Es tracta, doncs, d’una magnífica porta d’entrada a la poesia del barceloní: què millor que llegir els poemes que ell mateix tria, seguint la tradició angloamericana d’establir un corpus poètic panoràmic!

D’altra banda, Dits tacats -que ja era el títol d’un bell poema d’ Angles morts (2007)- es pot llegir com un llibre nou. No és gratuït, en aquest sentit, que el poeta hagi prescindit de portadelles que delimitin els títols independents. Les composicions són les mateixes, certament, amb canvis comptadíssims; però l’ordre és ben nou. Al llarg de la seva obra, Susanna ha ofert diverses poètiques suggeridores en vers. Una de les que em semblen més recordables és la de la poesia que dona títol a l’obra. Refereix dues experiències similars: una d’antiga i una d’actual. El pretext: una visita al bosc. Hi ha, encara, un segon eix: el que relaciona l’espai exterior, silvestre, del bosc, amb l’espai acollidor d’una cuina: la melmelada feta amb la fruita boscana presideix un esmorzar familiar. Hi trobem, doncs, la idea de transmissió d’una experiència, la de continuïtat. És un dels poemes de l’autor que podríem anomenar de família, un dels aspectes més interessants de la seva obra -també de la dietarística-, de vint anys ençà. Si sostinc, però, que Dits tacats és una poètica és perquè subtilment l’autor hi defensa una determinada idea de la poesia: la que es fa a partir de la vida. Sense un veritable compromís amb l’existència (els dits tacats), la poesia neix morta, sense sang. Poemes com El recol·lector de resina, de Robert Frost, o Recollir molsa, de Theodore Roethke, són, entre milers de poesies més, sobretot de l’escola angloamericana, el model d’aquest manera d’entendre el gènere.

La por de la intempèrie

Susanna contempla, sospesa, estima. Escolta i mira l’existència, n’avalua guanys i pèrdues. Escriu una poesia de context i ambició morals: “Ara que ja no sabem escoltar”, proclama un vers seu. La poesia, doncs, gairebé com a reeducació dels sentits (de tots: repareu, també, en tantes referències com hi ha al del tacte, al del gust...). Com a “ritme i sentit del ritme” i, alhora, “sentit i ritme del sentit”.

Gràcies a l’estricte ordre diacrònic de la tria, el lector s’adona d’un seguit de temes recurrents que travessen l’obra. La “por de trobar-se a la intempèrie”, que apareixia en un poema de Palau d’hivern (1987), ja no hi ha deixat de ser mai. El pas del temps constitueix, també, un assumpte primordial. L’extrema sensualitat que mostraven tants versos dels vuitanta ha anat evolucionant en una sensualitat més matisada, de maduresa. La presència de la naturalesa (la muntanyosa i imponent de Queralbs; la mediterrània i serena del Penedès; la maresa de Menorca) és un recurs habitual per fixar la mesura de l’home: “Boscos que sempre em recordeu què soc / quan em perdo pel vostre faldar mil·lenari”. L’escenari urbà també és una constant d’aquests versos, i la reflexió sobre la cultura. En suma, la condició humana: l’escrutini, l’anàlisi, que en fan aquests versos, bells i savis.