Crítica
VÍCTOR OBIOLS

El brot cec del cant

'Coordenades' de Josep Maria Sala-Valldaura. Adia edicions. 100 pàg. / 12 €

El brot cec del cant Zoom

A les “paraules finals” de Coordenades, el poeta Josep Maria Sala-Valldaura, que és, a més a més, com tothom sap, un crític d’altura, ja ens dona feta, com qui diu, la ressenya, i a més en clau poètica: “ Coordenades és un macramé de vores esllenegades, amb textos nuats i trenats sense cap desig de simetria. L’enrastellen cordills temàtics amb llargs fils d’experiències i sensacions, que han estat tesats i torçats amb força durant el procés de composició. No els he volgut pentinar gaire, perquè la poesia no es dona amb l’ofici, tot i exigir-lo”. Gairebé una poètica (i bellament dita!). L’ofici és condició sine qua non, però sovint només hi ha de ser vetllant, vigilant, però deixant, si així ho decideix el poeta, pas a “les pulsions primigènies”. El saber i el llenguatge, i la bellesa han de redimir-nos de la misèria certa de l’existència: la consciència de finitud que ens tenalla.

Paradoxalment, després d’abjurar de la simetria, resulta que Sala-Valldaura ordena els poemes en quatre seccions que resulten ser l’abscissa (espai) i l’ordenada (temps) més les dues rectes (la bellesa i la “carrera de la vida”). Per acabar-ho d’adobar −o d’arrodonir− tenim un poema d’obertura, Entreforc, el punt zero, i un altre de tancament, Poesia. O sigui que el conflicte interior entre impulsos i ofici ha quedat, potser, ex aequo. Tot això, al capdavall, no és el que justifica el llibre. El llibre són els poemes, i Sala-Valldaura té la rara virtut de no cansar mai. A l’Entreforc enclou verbalment les “coordenades” que l’identifiquen: “L’espai del temps / i tu”. Ja dins de “l’abscissa”, amb una llengua sempre exuberant o precisa, se’ns parla d’“enfonsament i semença”, sempre aquesta esma de descripció cosmogònica.

Grans metàfores i comparacions

El poeta escarbota poèticament en una munió de revelacions científiques, i sempre se’n surt airosament, jaspiant de tant en tant el seu discurs amb metàfores sorprenents (“el ganivet veloç dels ocells per damunt dels terrats”, “pirosi a la mirada”, “l’harmonia cardíaca dels planetes”) i de comparacions brillants: “Com el corc del suro que rosega l’alzina, / el pas dels dies enruna la glòria fal·laç / de les putes i els ducs”. Altres recursos poden ser convertir, a l’anglosaxona manera, substantius en verbs (“aiguaneixen”!) o amalgamar, en un joc metalingüístic, el pla referencial i l’imaginatiu: “Mot i món vessant-se, tió, foc i cendra [...] les paraules del poema amb terra i núvols”. I els “currículums”, tota una lliçó. En la citació de Charles Simic ha trobat allò que practica: “El poeta veu el que el filòsof pensa”.