Crítica

En els boscos amb el zel

'El bosc' de Jordi Guardans. Pagès Editors. 234 pàg. / 17 €

En els boscos amb el zel / FIRMA FOTO Zoom

En aquesta obra singular, disposada en forma de prosa però mesurada mètricament amb hendecasíl·labs, podem, ja d’entrada, deixar-nos embriagar pel ritme, pel so melòdic i la consonància, és a dir, l’harmonia. Endinsar-se en “el bosc” comporta, però, moltes altres coses que caldrà anar enumerant, amb l’únic ànim de descriure les sensacions que hom viu en una lectura que depassa, segons que sembla, els constrenyiments de la interpretació canònica.

A diferència del James Joyce, per exemple, del Finnegans Wake, on el discurs és un flux (o garbuix) de consciència des de la primera pàgina, que es va accelerant fins a extrems agramaticals, en un deliri aparentment controlat però realment desbocat, Jordi Guardans es fixa una brida prou exacta basada en el vers esmentat i, principalment, un patró anapèstic amb poques concessions al iambe.

D’altra banda, El bosc planteja una qüestió fonamental, que fa referència al “com llegim”. Perquè és natural que estiguem mediatitzats pel procés hermenèutic de lectura, que és el principi que regeix el logos, allò que s’ensenya a les aules com a mínim des dels temps de la paideia. Això ens porta a la qüestió de “com escrivim”. Escrivim per construir sentit, i el vehicle emprat ha de ser necessàriament fonamental. Cal molt de coratge, i força de voluntat, i convicció, per llançar-se a una aventura com la de l’escriptura d’un llibre com El bosc. Mantra? Oració mental, però sobretot oració vocal. La poesia diuen que és aire articulat. I entre el so i el sentit, l’autor d’ El bosc opta pel so, abandonant-s’hi. El sentit ens duria lluny, en cerca d’estructures profundes. En qualsevol cas, l’exercici logoterapèutic és de primer ordre, ple de missatges enviats en una ampolla. La música verbal és sempre un massatge per a la ment. El passatge de la prosa al vers per tornar a la prosa és un viatge rutilant. Com anar de la paraula al cant; del pas a la dansa, per tornar a fer passos. Actes i somnis. Somiar despert és com escriure cantant. Ens lliurem a la música de la paraula per fer-nos més presents a nosaltres mateixos. El cant és més real que la paraula plana.

Amb els mots engrapem la realitat i el somni. I ho fixem tot en la pàgina. Però per a ser dit. Per a ser cantat o recitat, entonat o declamat, tant se val. D’entre les formes de màgia, potser la de la música és la de ser música. Al que ens cal tendir és al que Paul Valéry en deia “l’estat cantant”. Fantàstic! Com diu literalment: “l’excitació d’aquest pressentiment d’una plenitud d’energia que ens banya.”