Blanca Llum Vidal, com els clàssics, se’ns fa tot d’una familiar. Des d’ Aquest amor que no és u (Ultramarinos, 2018)que no pensàvem en les flors que no intimen amb el poder. Si els russos tenen Tsvetàieva, els catalans tenim Vidal. La gran llibertat de moviment que crea insufla la tradició trobadoresca de contemporaneïtat. L’escola Casasses. Miquel hi és. I més: eixampladora de la llengua poètica catalana, fa de mal definir amb tres paraules: elements de trobar ric, de trobar pla, barrejats amb urbanismes col·loquials, vernacle de carrer, gran estil terral, onirisme, surrealisme (més brossià que francès, mironià), llepasses de l’experiència (Henri Michaux hi entra), la cançó, de Marcabrú envant, delerosa, molta brisa oceànica però també fluvial, verbal, quasi verbosa, però sempre amb un sentit afuat d’economia màgica.

Ritmada amb el tetrasíl·lab de Jaume Roig, adobada amb lúcida duresa ausiasmarquiana, i amb sextina inclosa (homenatge marçalià?) i heptasíl·lab de romanç (ai, Guimerà!). Temes: tots i bons. Gènere, identitat, desig. Indagació profunda sobre el misteris del desig. Tot ofert amb cant oracular, anava a dir sibil·lar. Més que compondre morosa sembla que digui de cop sobte, que canti, que deixi fluir la línia de veu que duu dins, que no li calgui posar maons ni pintura ni vernís perquè la casa s’ha fet sola. Vidal sembla escriure en estat de gràcia. I amb tot, el pòsit de sabers literaris i el sentit puríssim de la llengua fan que allò que brolla de la natura agafi gruix en el seu pas per la cultura.

Una exploració sobre l’amor (“ganivetades de llum”), la vida i la mort no exempta de pensament polític o de transcendència: poesia de combat, també. Bell homenatge a la Carmen Amaya, una altra deessa. Amb potència paral·lela i autèntica intorsió en l’essència. Les paràfrasis al damunt de Palau i Fabre, Rodoreda i Ferrater fan goig. I el vincle amb la gran escalenca: “Víctor Català és una deu fecunda per a la set de Blanca Llum Vidal”, diu en el postfaci Mercè Ibarz. I cita altres figures que inspiren Vidal: Celan, Joan Ponç, Lorca, Brossa, Nadejda Mandelstam, Buñuel... Un fervor esbadellat que genera coses bones en ambdues parts: la primera, l’amor (“l’amic teu-meu” o en Transamor : “Amb tu que ets en tu exagerant-me i refent-te. / Amb tu que ets en mi extravagant-te i dient-me”; la segona part, la revolució, amb citació de Rosa Luxemburg: “Per un món on siguem socialment iguals, humanament diferents i totalment lliures. Blanca Llum. Com que ja canta, la cantaria. Ja.