CRÍTICA

Retorn a l’ànima de Carles Riba

'Llibres de poesia' de Carles Riba. Edicions 62. Edició i textos establerts per Jordi Malé. 580 pàg. / 21,90 €

Retorn a l’ànima 
 De Carles Riba / IEC Zoom

Quina esplèndida edició de la poesia de Carles Riba, aquesta que ens acaba de donar Jordi Malé! No és una edició crítica, però, a la pràctica, com si ho fos. A partir d’ara, els estudiosos de Riba s’hi hauran de referir necessàriament, n’hauran de fer ús. L’obra aplega els set títols que conformen el seu opus líric -Primer llibre d’estances, Segon llibre d’estances, Tres suites, Elegies de Bierville, Del joc i del foc, Salvatge cor i Esbós de tres oratoris -, més dues obres inèdites, o dos aplecs de poesies, la primera de les quals, llibre novell, té més que un valor estrictament testimonial - Residu de la paraula a lloure i Poemes (Nou llibre, encara sense títol) -. Totes dues mostren, com les obres canòniques, aquella constant del vers de Riba de l’anàlisi de la condició humana, sovint des del punt de vista del creient: “Senyor, ¿per què haveu cridat tan fort / dins aquest fang meu trencadís?”, escriu a Residu... Per això, però també per la intenció (i l’ambició) diguem-ne filosòfica de la seva poesia -i per alguns determinats estilemes, no únicament el del títol Salvatge cor -, a mi Riba em fa pensar sovint en Ausiàs March. Tota aquesta obra -els set llibres i els dos que els flanquegen- va ser composta entre els anys 1912 i 1958, i, com és prou conegut, ha esdevingut una fita, més que no pas un model, de la poesia catalana del segle XX (em fa l’efecte que Carner, fins i tot Foix, Ferrater o Estellés, han tingut més imitadors que no pas Riba). A més, per a cada títol Malé ens dona una completa descripció de les diverses edicions que va tenir, i al final, en apèndix, publica els comentaris que el mateix autor va fer a molts dels seus poemes, textos de procedència diversa. Aquests comentaris, com també les conegudes conferències que Gabriel Ferrater va dedicar a l’autor o el llibre, tan valuós, de Carles Miralles sobre la poesia de Riba, demostren que, malgrat que el vers del barceloní és d’accés difícil, sovint remet a experiències ben concretes, que, en la composició del poema, es van enriquint, tornant més i més complexes.

Un cim dolorós

Se sol considerar que Elegies de Bierville és el cim de l’obra lírica ribiana. I és, també, un dels títols més lluminosos sobre el dolor de l’exili, juntament amb Saló de tardor, de Pere Quart. En el prefaci a la segona edició del llibre, l’autor ja hi deixa ben explicat allò que provoca l’enyor de casa: un retorn a l’ànima pròpia. “En aquells poemes -escriu Malé- tot el seu ésser hi era contingut de forma nua i essencial”. Però l’esforç per alçar-se per damunt de la nostra condició moridora, per transcendir la “carcassa eixuta”, ja es fa sentir molt aviat. En el poema 38 de Primer llibre d’estances, per exemple, llegim: “Pensament de la mort, agre ferment / que la naixó de tot meu pensament / -flonja i tímida massa- vivifiques, / i me’n fas, cor endins, un nodriment”. I, en la primera part de Segon llibre d’estances, trobem aquests altres versos: “Dins la nostra fusta mesquina / ressonen homes i ciutats, / tot el temps sens fi que ens circumda. / Cal fer rem, per no ser negats / dins la vida abstracta i profunda”. Em semblen ben significatius, els dos versos finals.

La poesia de Riba és molt diversa, temàticament, i, al meu entendre, mostra d’una manera exemplar la tensió entre el fet de sentir i el de pensar. La joia o el do es troben, i cal saber-los aprofitar: “Ànima meva blana, cenyida de ventura / com d’una greu túnica bura: / no importa el caminar, tant com el do / amb què el camí ton pas detura”. El silenci és una aspiració (“Bella regina dels immaculats silencis!”): “Els mots -fites revesses en què la idea és closa- / la veu mortal -a son volar feixuga nosa- / tot esdevé un silenci clar”. L’amor, copsat des de tants punts de vista, pot ser “la follia / de sentir-nos immòbils mentre corre l’instant, / que és feta de silenci i de malenconia”. La puresa com a necessitat, en l’obra i en la vida: “Soc de tanta puresa l’èmul”. La il·luminació de la poesia i el combat de la creació, que ha de donar una estructura al poema. La lluita moral de l’existència: “Com una absurda enamorada, / la vida ens fa plorar el passat. // ¿On tornem, que no fos naixença? / Vivim de mort, i no ens és grat; / morim d’amor, i no s’hi pensa”. I Déu, esclar, que, en aquell primer, magnífic, esbós d’oratori dedicat als tres Reis d’Orient -un poema que sempre m’agrada llegir costat per costat del de T.S. Eliot sobre el mateix assumpte-, “és un pur començar”.