CríticA
VÍCTOR OBIOLS

Algues i lluna

'Corpuscles' de M.Dolors Coll Magrí. Godall. 78 pàg. / 16 €

Algues i lluna Zoom

Fa pocs dies un adalil de les nostres lletres, d’edat provecta, en un col·loqui privat etzibava improperis contra la poesia; sí, la poesia en general, i la quantitat de poesia que es publica actualment al nostre país, que li sembla que és víctima d’una epidèmia d’incontinència ferotge. No sé si amb arguments prou ferms vaig intentar convènce’l que la proliferació no era, en si mateixa, cosa reprovable. En tot cas el problema, li rebatia, és que no tenim prou capacitat d’absorció crítica ni un sistema prou sofisticat per encabir, repartir i digerir-ho tot, cada cosa en el lloc que li pertoca. És clar que el temps endreça, esborra o consagra tot allò que ha sortit a la llum, però de moment pot succeir que els arbres no deixin veure el bosc. Després de la discussió, o més aviat durant l’estona que s’esdevenia, jo tenia en ment aquests memorables Corpuscles. La poesia de M. Dolors Coll Magrí, naturalment, pertany al seu temps i al seu context, però alhora diria que és filla de l’etern i dels corrents més pregons de la llengua i, amb aquesta, dels pensaments i sentiments que configuren l’essència de la condició humana. Que potser Coll és una sibil·la, una mitjancera d’aquestes forces terrals que mou una inspiració superior? Potser sí. El fet és que els de Godall, que tenen un particular instint per trobar poetes especials, aporten aquí, amb un segon recull de Coll Magrí, una molt valuosa aposta per tot allò -que és potser migrat- que del present poètic que plany el nostre savi està destinat a perdurar. En el poema X de l’obra anterior ( Rostoll, 2014) ja es prefigurava el títol actual: “Repassaves els rosers i en el lloc de la rosa mústia / hi deixaves un futur, possibilitats. / Corpuscles de la llum”. Aquests corpuscles que obrien pas a les possibilitats de futur, dels quals els d’ara són plena confirmació. La magistral suite Pantera negra quasi clou el llibre amb accents luxuriants i d’una bellesa punyent. Els Fenòmens astrals amb què obre l’obra són definitius: “A mesura que clareja / s’aprenen maneres d’entendre’s amb el dolor”.

La irradiació que duu la paraula perfeta és tal vegada la llum que se cerca des de la nit de l’ànima. El punteig de les cordes de l’arpa eòlica de Coll Magrí no fa sinó reblar el clau d’aquesta exploració inspirada. Parla de la mort? Del conglomerat moral que esclata en la condició mortal, que s’estintola com pot entre el bé i el mal? Segurament sí, però el que fascina és aquesta veu acurada, densa i lluminosa, que va deixant xifrats aquests corpuscles. De l’àmbit proper no sabríem trobar-li consonàncies (potser Arnau Orobitg?). De l’àmbit global, René Char. El salt filosòfic és inevitable, però no imprescindible, perquè no aporta res que ja no hi sigui abans en exactesa lírica. I, de sobte, ecos simbolistes d’exuberància metafòrica inusitada: “A la vora gruny el corrent fluvial / concorde amb aquest ocàs d’iris felí”. Coll Magrí conté un doll inestroncable, no pel que pugui encara fer, sinó pel que ja ha fet.