Barcelona–Teniu T-Usual?

–No ens en queden, en tindrem a partir de demà. Tu et dediques als llibres, oi?

–Sí, soc periodista cultural.

–Jo també soc del món dels llibres.

–Ah, sí? I què fas?

–Soc escriptor.

No sé quina cara vaig fer, però em vaig sorprendre. Que és molt difícil guanyar-se la vida com a escriptor, a casa nostra, no és una cosa nova per a mi, però, per algun motiu, la setmana passada aquesta resposta em va descol·locar. Sobretot quan vaig descobrir que tenia davant un autor que havia llegit: era el Jordi Cantavella, l'autor d'El brigadista (Rosa dels Vents). No vam poder parlar gaire més, l'estanc on treballa era molt ple, però la situació em va quedar rondant pel cap.

Aquesta setmana hi vaig tornar a pensar després de presentar una trobada amb els autors del torn de tardor de les beques Montserrat Roig. Des del 2017 ofereixen un espai per escriure i una remuneració econòmica a escriptors amb un projecte literari vinculat a la ciutat de Barcelona. Veig que la durada és de dos mesos, i que l'import total és de 3.000 euros, 1.500 euros al mes. Més que alguns avançaments editorials, penso. Efectivament, durant la conversa amb els autors que van venir queda clar que el tema econòmic és decisiu a l'hora de demanar la beca. Alguns comenten que una quantitat com aquesta els permet deixar de fer col·laboracions terriblement mal pagades durant una temporada, que poden dedicar a escriure. Tots aquests autors ja tenen obra publicada, perquè és un dels requisits de les beques, i veig que els costa molt trobar temps per escriure mentre fan altres feines que els permetin viure. Penso que deu ser molt poc motivador: escriure no és fàcil, suposo que deu demanar unes determinades condicions, i aquesta precarietat ha de fer-ho particularment complicat. El meu cap hi dona voltes: penso en la precarietat general, de tants oficis, i em costa pensar que algú tingui "dret" a exercir una determinada professió, però, alhora, aquesta precarització cultural m'inquieta molt, fins i tot a nivell de societat. Voldré reflexionar-hi més.

La precarietat de les "activitats literàries"

A l'AELC, l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, la qüestió lògicament els preocupa. Han posat diverses vegades sobre la taula el tema de la professionalització dels autors, i el Sebastià Portell, el seu president, m'explica que aviat, el 13 de desembre, es publicaran els resultats d'una gran enquesta als socis, que seran importants també per situar-nos en aquest sentit. No me'n pot avançar res, però celebra que es vagi parlant del tema. Sí que m'explica que una de les preguntes, que fins ara no s'havia fet en edicions anteriors, gira al voltant de les condicions laborals en "activitats literàries". Es refereix, entenc, a les activitats paraliteràries que fan molts autors per sobreviure. S'han tornat tan significatives que cal assegurar-se que es facin en condicions.

No crec que un estanc entri dins la categoria d'"activitat paraliterària". Aconsegueixo el telèfon de Cantavella, i m'explica que s'havia dedicat a feines més relacionades amb l'escriptura, però ja les ha esgotat. Parla dels seus vint llibres publicats com de "20 il·lusions i 20 desil·lusions". Cap li ha permès instal·lar-se en una certa comoditat econòmica, i això que d'El brigadista en va vendre 3.500 exemplars, una xifra gens negligible en el nostre mercat. (Un altre dia parlem de les xifres de vendes. Ai.) Em diu que ho ha deixat, que ja no pot més. Al cap de poc, però, em parla d'un premi al qual s'ha presentat, i que si guanyés... La pulsió de l'escriptura, suposo, no hi entén de precarietats.