Llegim 01/08/2021

Jordi Cantavella: "No demano almoina, només pagar el lloguer i els estudis dels nens"

3 min
Jordi Cantavella, al barri de Sants de Barcelona

Barcelona"Passo un mal moment. Em doneu un cop de mà? Busco feina. Soc escriptor, tinc 17 llibres publicats però no em guanyo la vida", explicava Jordi Cantavella en un fil de Twitter aquest dimecres. L'autor d'El brigadista no esperava un suport tan gran: dos mil retuits, comentaris de suport, recomanacions i fins i tot alguna oferta laboral. Cantavella, que va publicar la seva primera novel·la el 2002, ha compaginat l'escriptura amb moltes altres feines, però no ha sigut fins ara –als 54 anys– que ha necessitat fer públic el seu crit d'ajuda.

Aquesta setmana has demanat feina a través de Twitter.

— No demano almoina, només busco una mica de seguretat per pagar el lloguer i els estudis dels nens. Un autor en català ho té molt difícil per viure de la literatura.

Fa uns anys, l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana explicava que només un de cada deu dels autors que escriuen en català pot viure de la seva activitat literària i de feines relacionades amb l'escriptura.

— De l'última novel·la, El brigadista, que va anar prou bé, en vaig vendre 3.500 exemplars. M'encantaria poder escriure'n una sèrie. De fet, últimament he treballat en un parell de guions. Si es tiren endavant, seran més rendibles que una novel·la.

El brigadista va sortir el 2015.

— En tinc una altra a punt. La publicarà Rosa dels Vents a la tardor, De portes endins. Explico tres generacions de veïns d'un mateix immoble a partir de la narració de l'ascensor. Té un punt d'humor però miro d'emocionar el lector. En tinc una altra d'inèdita, Simfonia d'un altre món: té un punt eròtic, però molt refinat. Amb El brigadista vaig aprendre a cuidar el llenguatge i la descripció, fins llavors els meus llibres eren molt més trepidants.

Fa gairebé dues dècades que publiques llibres però mai t'hi has guanyat la vida.

— Vaig debutar amb Novapàtria, una novel·la d'humor absurd i de pirates. En aquells moments tenia un bar, l'Astrolabi, a Gràcia: era una feina que em permetia conèixer molta gent, i això m'agradava, però també era una experiència desgastadora. Si miro cap enrere m'adono que durant uns anys vaig publicar a dojo. Trobava bons arguments, però no els hi dedicava el temps que calia.

Què et va portar a escriure ficció?

— Les ganes d'explicar històries. El primer que vaig escriure eren diaris de viatges... però mai no se m'hauria acudit publicar-los. Als 17 anys ja treballava en un forn durant el torn de nit. Aquell estiu me'n vaig anar a fer llits i servir esmorzars en un hotel a Londres. Hi vaig estar tres mesos. En aquells moments només escoltava música clàssica i de cop vaig descobrir Pink Floyd. Va ser al·lucinant. Em vaig gastar bona part del sou en discos i cerveses.

També vas treballar a l'aeroport.

— Sí, deu anys. Primer per a Iberia, al departament d'equipatges extraviats, i després a British Airways. Vaig plegar l'11 de setembre del 2000, em semblava un bon dia per canviar de vida. Ara, molts anys després, penso que em vaig equivocar, però no podia compaginar la feina al bar i la de l'aeroport, hi havia nits que no dormia.

Has publicat novel·les, reculls de contes, llibres humorístics, sobre Barcelona, sobre bolets...

— El 2010 hi va haver un punt d'inflexió. Vaig decidir canviar l'humor per les aventures i vaig escriure el western John Garfield en territori xeienne, que s'acaba de reeditar en format digital. Tinc una segona novel·la sobre Garfield escrita, va de pirates, zombis i vudú. Es pot pensar que són novel·les per a un públic infantil però les pot llegir tothom, són un homenatge a Dickens, Verne i Salgari.

Van ser el teu primer contacte amb la lectura?

— No, abans va venir Mortadelo i Filemón, i després una col·lecció de còmics de Bruguera, Joyas literarias juveniles, que em va permetre llegir autors com Walter Scott, James Fenimore Cooper, Jules Verne... Als 14 anys, Demian, de Herman Hesse, em va descobrir una literatura més centrada en les emocions. Més endavant vindrien Charles Bukowski, John Fante, el gran Pere Calders... i també Mercè Rodoreda i Boris Vian. La lectura sempre ha sigut sinònim de plaer, per a mi.

I la literatura?

— La literatura és una lluita, una aposta continuada. Hi dedico molt de temps i feina, a veure si algun dia em cau una cullerada de sort. Cal insistir i autoexigir-se cada vegada més.

Confies trobar feina a partir de la crida a les xarxes socials?

— No esperava una reacció tan bèstia. M'ha escrit gent recomanant-me coses, per exemple, al projecte Repoblem ofereixen un lloc de cambrer a Vidrà. Me n'hi hauria d'anar a viure, potser estaria bé... També s'han posat en contacte tres persones amb mi perquè, a partir del relat de les vides de les seves famílies, pugui escriure'n un llibre. I m'han escrit també de la botiga d'espardenyes La Manual Alpargatera. De fet, ara mateix agafo el metro i vaig a parlar-hi.

stats