Lluís Nicolau d’Olwer (Barcelona, 1888 - Ciutat de Mèxic, 1961) és el prototip de polític erudit, humanista. L’home de conviccions i de concòrdia, de reflexió i acció. El mirall d’una Catalunya ideal a la qual mai hauríem de renunciar. Medievalista lletraferit, la seva versatilitat i capacitat intel·lectual i el seu compromís polític el van portar a ser ministre d’Economia i director del Banc d’Espanya amb la República, a l’inici de la qual va tenir un paper decisiu en les negociacions del 18 d’abril del 1931 per establir l’autogovern de Catalunya sota el nom medieval de Generalitat.
Tant si coneixeu com si no coneixeu aquesta figura singular, ara teniu l’oportunitat de ficar-vos en la seva sensibilitat com a escriptor, viatger i historiador gràcies a la reedició del seu llibre més popular, El pont de la mar blava (Adesiara, a cura de Victòria Alsina), publicat per primer cop el 1928 i fruit d’un viatge per Tunísia, Sicília i Malta durant el seu exili arran de la dictadura de Primo de Rivera. El medievalista Nicolau d’Olwer hi va a la recerca de les petges de l’expansió medieval catalana, i certament les troba, com també troba l’exotisme d’uns països que es debaten entre el colonialisme i la llibertat, entre la tradició i la modernitat, unes terres on conviuen “els mites de totes les edats”.
La seva mirada no és només d’historiador -“fantasiem un vaixell que, en comptes de navegar les mars, navegués els segles”-, és també la del polític amb curiositat universal i afany de progrés i justícia: “Massa parlen, els llibres, dels imperis militars, i omplen el cap dels minyons amb idees immorals i falses. Si d’imperis cal parlar, valdria més posar en primer terme aquells que (com Cartago, Venècia, Anglaterra), basats en el domini de la mar, han fet progressar elements indispensables que són llur pròpia existència: el comerç, la geografia i la física”.
Del cronista Muntaner al beat Llull, de fra Anselm Turmeda als almogàvers o els prínceps i reis catalans, els companys de viatge són vells coneguts de Nicolau d’Olwer. La seva sensació és la de trepitjar sovint terra sagrada, història viva. Com quan, a Palerm, de la mà de Muntaner, rememora l’arribada el 1283, després de les Vespres Sicilianes, de Constança amb els seus fills Jaume i Frederic, futurs reis, i Violant: “E així que posà lo peu en terra, senya’s e llevà los ulls al cel, e en plorant besà la terra, e puis anà-se’n a l’església de Sant Jordi”.
I quan arriba a Malta, Nicolau d’Olwer s’hi troba una gent, els maltesos, que són “petits, negres, bellugadissos, cridaners, analfabets i poliglots; és a dir, just el contrari dels anglesos” que controlen l’illa. Però la imaginació aviat se li’n va cap als Grans Mestres de l’Orde de Malta, vuit dels quals van ser catalans, que van governar durant 77 anys, amb especial esment a Joan d’Omedes (1536-1553), Nicolau Cotoner (1663-1680) i Ramon de Perellós i Rocafull (1697-1720).
I al final, l’epíleg polític, el lament per l’imperi que no va ser perquè li mancava una estructura política: “Els nostres comtes reis no tingueren el seny dels nostres pagesos” i van dividir el regne entre el seus fills. “No era pas un estat federal, el nostre: era una esfumadissa confederació d’estats”.
