M’ha caigut a les mans un llibre emotiu i rar: la història de la superació de la tartamudesa d’un nen que s’apassiona pels llops. L’ha escrit ell mateix, ja de gran, i l’ha dedicat als seus mestres, tant els de l’escola com els de la natura, tant els formals com els atzarosos, sempre confiant en "la bondat dels desconeguts". L’autor és Juan Manuel Ramos Cumplido. Fill de l’emigració extremenya del Carmel barceloní, finalment establert al Moianès, el Manel és un dels nens de Félix Rodríguez de la Fuente: els boomers vam ser impactats pel seu programa televisiu El hombre y la tierra. Ell va quedar fatalment convertit en amant de la fauna. I, més en concret, del llop ibèric. Avui el Manel és un reconegut expert en aquests cànids. La seva esposa Sara (autora dels dibuixos del llibre) i el seu fill Josep s’han afegit a la passió animalista.

El llibre es titula Los lobos le enseñaron a aullar (Ursus Natura). El narrador és el Manel, però el protagonista és un altre Manuel, Manolín Gallego Rodríguez, durant dècades guardià i ànima de la reserva regional de cacera de la serra de la Culebra (Zamora). Naturalista autodidacte, segurament és la persona que més coneixements factuals ha tingut i ha transmès sobre el llop ibèric. El Manel va ser el seu deixeble i amic fins a acompanyar-lo al llit de mort. No va poder complir el desig del Manolín de donar el seu cos com a aliment als llops, però ara, al cap dels anys, li ha dedicat aquest sentit homenatge literari. Fa vint anys Manel ja va publicar una biografia de Rodríguez de la Fuente.

El juny del 2022, la serra de la Culebra va ser arrasada per un incendi paorós: 65.000 hectàrees calcinades. Tota la feina del Manolín perduda. Per sort, ell ja no ho va veure. El Manel sí que va plorar aquella desgràcia en la qual es van perdre vides humanes i, sens dubte, també moltes de llops i altres animals. El llibre també és una reivindicació d’aquest espai natural.

La història de l’amistat entre tots dos va començar el 1988, quan amb 21 anys, acabat de llicenciar de la mili i amb la seva visible i audible tartamudesa, el Manel va anar a Villardeciervos per complir la seva il·lusió infantil de veure llops salvatges. El Manolín, sorneguer i tendre, i la seva esposa Antonia, el van acollir. D’alguna manera se’l van afillar.

El Manel havia après abans a escriure que a parlar. El seus pares, que amb prou feines sabien llegir i escriure, van obrir al Carmel un modest negoci de barri: una llibreria! Perquè el fill tingués llibres, esclar. I van poder pagar-se una tele, per on van entrar els llops del Félix. Als 13 anys ja va demanar L’origen de les espècies de Darwin. La tartamudesa el va concentrar en el seu món interior fet d’aventures naturalistes. Els pares i alguns mestres d’escola li van donar estimació i confiança, i van deixar que aquesta "ovella negra" anés a buscar llops.

El Manolín, que havia estat caçador furtiu, va acabar vivint en simbiosi amb els llops, imbuït de les seves olors, dels seus hàbits, del seu llenguatge. I el Manel, al darrere, escoltant les històries i coneixements increïbles d’aquest home llop. Van udolar junts, van passar nits al ras, van rastrejar petjades, van donar-los menjar (bèsties mortes), van viure una vida austera, com la d’aquell sant Francesc d’Assís que clamava pau per al "germà llop" de Gubbio. El Manolín coneixia els llops de la serra i ells el respectaven.

Gràcies a aquella connexió, el Manel va trobar la pau d’esperit i va decidir "començar a parlar i a viure sense por". Si no l’espantaven els llops, com podia espantar-lo la tartamudesa? Una dècada després ja feia conferències a la universitat. Aviat va sumar Berta Balcells –també ella ha esdevingut experta en el llop ibèric– a l’amistat amb el Manolín, al voltant del qual va quallar tot un grup de joves naturalistes que n’han mantingut viva la memòria i el saber.

La tartamudesa o disfèmia no és una malaltia ni un problema psicològic, és una afectació neurològica de predisposició genètica o hereditària, més procliu en els nens que les nenes. La majoria aconsegueix superar-la a l’edat adulta. Afecta unes 75.000 persones a Catalunya.