L’ESCUMA DE LES LLETRES

I tu, simules o dissimules?

Entre les novetats d’aquesta rentrée n’hi ha una de força interessant gràcies a la voluntat d’Edicions de la Ela Geminada. Es tracta de La dissimulació honesta (1641), de Torquato Accetto, magníficament traduït per Ramon Alcoberro, autor també de la introducció del volum. Són textos més o menys coneguts, de reflexió sobre el temps i la societat viscuts contemporàniament per l’autor però que se’ns fan estranyament, torbadorament propers. El príncep (1533), de Maquiavel, és el far de llum que no deixa veure altres petites joies de la mateixa època tan inspirades com aquesta. Accetto mira al seu voltant, com fa Maquiavel, i, com ell, intenta reflexionar sobre una concepció realista de l’acció política. En concret, dona recomanacions a la societat i als governants, en general, per fer una política seguint l’art de la simulació i de la dissimulació. No és el mateix, són conceptes cínicament complementaris. Accetto defensa el fet de dissimular, això sí, de bona fe. Apel·la a la cautela, a la precaució, a dissimular i no pas a l’acció política basada directament en el fer veure, en simular (que implica automàticament la mentida o l’engany). Visquin els clàssics que no cal actualitzar perquè són vigents!

Un filòsof pragmàtic

¿Fem una extrapolació d’aquesta teoria al comportament dels polítics actuals? La dissimulació honesta fa de bon llegir i provoca que la fina ironia de l’autor napolità arribi al lector. Diu, per exemple: “La dissimulació és honesta i útil i, a més, replena de plaer, perquè la victòria sempre és agradable i […] és clar que vèncer per la sola força de l’enginy procura una alegria més gran…” Ens agrada Accetto, que defensa que, d’acord, tots voldríem que un dia no calgués dissimular. Aquest dia arribarà segur, diu, però mentrestant… És un filòsof pragmàtic. Ens recorda Don Peppone, l’alcalde comunista del poble regit pastoralment per Don Camilo (a les novel·les de Giovanni Guareschi). Un dia Don Camilo veu que Don Peppone ha anat a missa. Se li acosta i, amb la mosca al nas, li pregunta per què ho ha fet. Don Peppone li respon amb tota la calma: “Per si de cas”. Doncs això. El llibre d’Accetto es complementa amb una cronologia molt completa de la història europea del segle XVII.