HE LLEGIT NO SÉ ON

Saber trobar la distància correcta

Rachel Cusk / CCCB Zoom

El canvi de paradigma derivat d’una separació matrimonial

L’hivern del 2009, el matrimoni de l’escriptora Rachel Cusk es va acabar i ella va haver d’aprendre a mirar-se el món des de les ulleres d’una dona separada. “«La nova realitat» és una frase que es va anar repetint aquelles primeres setmanes: la gent la feia servir per descriure la meva situació, com si pogués representar alguna mena de progrés. I en canvi era una regressió: la vida feia marxa enrere”.

Si al mes de març cada llibre que em proposava llegir em parlava d’epidèmies mortals, en plena desescalada les lectures em parlen de canvis de paradigma i, doncs, de noves normalitats (nova normalitat: un oxímoron prou vague per poder-nos-hi aferrar en temps d’incertesa). Com la desintegració d’una parella, el que vindrà després de l’estat d’alarma actual també té, em temo, més de regressió que de progrés. Encara sort que som animals de costums. “Em vaig haver d’acostumar a la nova realitat -escriu Cusk-. Les meves filles es van haver d’acostumar a la nova realitat. Ara bé, la nova realitat, tal com la veia jo, era una cosa trencada”.

Potser tinc una tara que m’impedeix deixar de pensar en la pandèmia, però les següents paraules d’una Rachel Cusk reclosa em remeten, esclar, al confinament provocat pel coronavirus: “Les meves filles i jo no sortim gaire: una mena d’entumiment s’ha apoderat de casa nostra i qualsevol moviment pot resultar dolorós. Durant un temps vaig pensar que les sortides creaven possibilitats de consol, de recuperació i tot, però he descobert que el fet que et rebin en un altre lloc implica en certa manera posar-te al descobert. Com si a casa dels altres prenguéssim consciència de la nostra pròpia nuesa. Abans confonia aquesta nuesa amb llibertat, però ara ja no”.

Tot plegat ho llegeixo a Seqüela, un llibre autobiogràfic en què Rachel Cusk -autora britànica d’origen canadenc- mostra les misèries i contradiccions del seu matrimoni i divorci. Es va publicar en anglès el 2012, i surt ara en català amb el segell de Les Hores i amb traducció de Carme Geronès. En castellà es titula Despojos i ens el brinda Libros del Asteroide, traduït per Catalina Martínez Muñoz.

La publicació de Seqüela va coincidir a les llibreries del Regne Unit amb La mort del pare, el primer volum de la saga de sis títols de Karl Ove Knausgård, i n’hi ha que van relacionar la prosa memorialística excessivament sincera (segons alguns, impúdica i narcisista) de la britànica amb la del noruec. Però el meu cervell ha desat aquest títol de Rachel Cusk -que ja havia aparcat la ficció anteriorment per narrar la pròpia maternitat- al mateix calaix que Intimitat, de Hanif Kureishi, publicat per Anagrama-Empúries el 1999 amb traducció de Rosa Maria Calonge. Si als prestatges de casa no els tinc endreçats de costat és perquè arxivo els llibres per ordre alfabètic d’autors i no pas per temes.

L’obligació de buscar l’amor com si fos l’única cosa que val la pena

Ho afirma Kureishi: “No hi ha dubte que tothom vol l’amor -com si s’hagués conegut abans i amb prou feines es recordés; per tant s’està obligat per sempre més a cercar-lo com la sola cosa per la qual val la pena viure. Sense amor, una gran part de la vida roman amagada. No hi ha res tan fascinant com l’amor, per desgràcia”. Ni res que ens faci patir tant, goso afegir. “El patiment no és l’amor, però s’hi assembla”, apunta Cusk.

L’amor, com la normalitat postconfinament, també requereix una distància de seguretat. Així ho escrivia Kureishi fa més de dues dècades: “Sé que l’amor és una feina que embruta; t’hi has d’empastifar els dits. Si te’n mantens apartat, no passa res d’interessant. Alhora, has de saber trobar la distància correcta entre les persones. Massa prop, i t’aclaparen; massa lluny, i t’abandonen. ¿Com es fa per trobar el punt exacte en què s’ha de mantenir la relació?”