Ara que hi ha hagut eleccions als Estats Units -amb campanyes molt pobres per les dues bandes, ai las!- sembla oportú parlar del sufragi universal. Com és sabut, abans de la Revolució Francesa no votava ningú, o només en escasses avinenteses, com els conclaves per a l’elecció del Papa. Després, amb el Nou Règim, la ciutadania va començar a votar per elegir els seus representants al Parlament, i en alguns casos, o cada cop més, per escollir un president d’una república. Les monarquies, com és sabut, estan exemptes dels processos electorals, perquè posseeixen una arcaica legitimitat de sang i dinastia.

De fet, però, el sufragi universal no va arribar als estats d’Europa fins ben entrat el segle XX: a França, per exemple, tot i ser els capdavanters de la democràcia contemporània (juntament amb els Estats Units, no s’ha d’oblidar), el sufragi no va ser un privilegi general i absolut fins al 1940. Després de la Revolució, xopa encara la gent de les formes de vida aristocràtiques, el sufragi va començar sent censatari, és a dir, votaven només els homes, i, entre aquests, només els que posseïen bones rendes i una formació suficient. Després van votar tots els homes, i només homes, que sabessin llegir i escriure. Més endavant, van votar les dones, però això va succeir molt lentament als diversos països d’Europa. A Catalunya, per exemple, el vot de les dones no va ser un fet fins al temps de la República. Pere Quart, el poeta, em va dir un dia que, quan el govern feia campanya amb l’eslògan “Una dona, un vot”, això li va semblar excessiu, i va proposar que es cridés públicament: “Dues dones, un vot”.

Més endavant -i aquí va començar a pervertir-se la democràcia- van tenir dret a vot totes les persones, dels dos sexes, encara que fossin analfabetes. Finalment, es va aconseguir que als estats democràtics votessin tant les persones de l’ètnia predominant com de les altres: els negres, als Estats Units, per començar. Han passat els anys i els decennis, i la realitat és que als nostres dies cada vegada hi ha més gent que vota en unes eleccions sense posseir cap discerniment, ni de causa ni d’efectes. Flaubert es va esverar quan va veure que no solament votava a França la gent preparada, sinó també la plebs. I va deixar frases memorables, en aquest sentit, dins la seva correspondència: “El que ens cal, per damunt de tot, és una aristocràcia natural, és a dir, legítima. No es pot fer res sense posar-hi la intel·ligència, i el sufragi universal, tal com existeix en aquests moments, és una cosa encara més ximple que el dret diví. El que arribareu a veure si aquest sufragi continua! La massa, el nombre, sempre serà ximple”. Això ho escrivia l’any 1871. Només és un símptoma; no és cap manifest.