23/04/2022

La poca solidesa del públic lector

2 min
Diada de Sant Jordi a Barcelona

BarcelonaEl 5 d’agost de 1903, André Gide va dir una conferència a Weimar, convidat pels grans ducs –que encara tenien el francès com la seva primera llengua de cultura–, amb el títol Sobre la importància del públic. El lector encuriosit la trobarà al volum Essais critiques (Gallimard, La Pléiade, 1999). La tesi de la conferència va ser que el públic lector té una gran importància en la creació de les obres literàries, i que les exigències dels lectors en matèria criticoliterària determinen una part important de la literatura d’un país. Gide, que tenia una tirada a l’aristocratisme estètic –sempre lloable, perquè una cosa és fer un llibre i una altra esclovellar faves–, s’havia format literàriament en una societat molt educada en el cànon ortodox de la matèria escrita, cosa molt senzilla quan una literatura nacional, com la francesa, ha conegut un reguitzell ininterromput de glòries literàries entre Chrétien de Troyes , al segle XII, i obres com la seva mateixa, o la de Proust , al primer terç del segle XX. L’opinió del públic i, per tant, la seva tria de lectures, estava assegurada per un gust molt sòlid que travessava vuit segles de literatura, comptant-hi, naturalment, els vaivens continus dels Antics i dels Moderns, una querella que ha ocupat les lletres franceses tota la vida.

Però no a tot arreu es pot suposar que l’opinió del públic destriï d’una manera natural la literatura bona de la dolenta, o anodina. Hi ha països que, per manca de tradició –o amb uns clàssics que s’acaben al segle XV–, ha creat tan poc solatge literari al llarg dels últims segles que les preferències del públic per uns determinats llibres o per uns altres no posseeix cap fonament ni crític ni estètic. Es tracta de països en què la literatura fa la viu-viu gràcies a lectors que han llegit massa literatura mediocre –sovint magnificada per raons extraliteràries– i en els quals, doncs, qualsevol producte no tan sols entra amb facilitat en la dinàmica del mercat editorial, sinó que és aplaudit per la crítica, sempre per manca d’aquell discerniment que genera, tota sola, una gran literatura secular.

Llavors no solament qualsevol persona s’atreveix a fer poesia o narrativa, sinó que també qualsevol lector s’empassa qualsevol cosa, sovint mogut per la mera propaganda: llibres que un públic cultivat mai no exalçaria. Això configura un cercle viciós: la literatura és cada vegada més fluixa, i la benvolença o la rusticitat del públic afavoreix, al seu torn, unes mostres de literatura sense gairebé cap qualitat, ni estètica ni de cap altra mena.