BarcelonaDe vegades la vida segueix a la ficció. L'estiu passat vaig conèixer un home que s'havia llegit la meva primera novel·la i l'havia comentat a la xarxa social abans anomenada Twitter. Com que em van interessar les seves reflexions, no hi havia cap tirada de canya massa explícita o destrempadora i teníem amics en comú, li vaig escriure. Poc després vam coincidir en un dinar, que va acabar en un sopar, que va acabar en una relació a distància; perquè va resultar que l'home en qüestió és catedràtic de literatura catalana en una universitat americana.

"De debò que es fa literatura catalana als Estats Units? I tens estudiants, a classe?", és el primer que li pregunta tothom quan el coneix. Ell sempre respon que la literatura catalana és una de les literatures europees més importants, després de l'anglesa i la francesa, i en igualtat de condicions, si no més important, que l'espanyola. I que els únics que no ens ho creiem som els mateixos catalans. Mentre l'escoltava enumerar els autors catalans contemporanis que mereixerien un Nobel (Pla, Riba, Foix, Espriu, Rodoreda, Monzó) en comparació amb autors espanyols que també el podrien haver guanyat (Cela, que ja el té, o Lorca), m'adonava de com arribem a tenir de colonitzades les ments i l'autoestima.

Després de moltes converses per Zoom, una trobada a Londres i les vacances de Nadal passades a Catalunya, he viatjat als EUA per fer-li una visita. L'altre dia, tot passejant pel campus de la universitat, em va voler ensenyar l'apartat que la biblioteca de llengües té reservat per a la literatura catalana. La il·lusió que em va fer veure el Terres mortes de la Núria Bendicho, el Puja a casa del Jordi Nopca o el Cavalcarem tota la nit de la Carlota Gurt en aquelles estanteries va ser tanta, que vaig haver d'aturar-me per reflexionar sobre aquesta síndrome de la impostora literària i cultural que jo pensava que, en el meu cas, no m'afectava. Perquè el fet que aquella biblioteca tingués centenars d'exemplars d'escriptors francesos no em va cridar l'atenció. Però que tingués centenars de llibres d'autors catalans, tant clàssics com contemporanis, em va fer saltironejar com un personatge de Bienvenido, Mister Marshall.

La síndrome de l'impostor és un fenomen psicològic individual, però és ben comú que grups socials més amplis, cultures o països puguin experimentar dinàmiques similars. La repressió política, cultural i lingüística que Catalunya ha viscut al llarg de la seva història és una experiència traumàtica que ha pogut contribuir a un sentiment col·lectiu d'inseguretat, inferioritat o inadequació, resultat d'haver internalitzat les narratives dominants dels països veïns (això és, Espanya i França).

En teràpia diem que és a través de l'autoconsciència, l'orgull, l'empoderament personal i la lluita que es pot tombar la síndrome de l'impostor. Potser com a país en podríem prendre nota. Jo ja ho he fet.