HE LLEGIT NO SÉ ON

El silenci em fa mal dins la boca

El silenci em fa mal dins la boca / PERE TORDERA Zoom

La paradoxa d’haver de ser vell per arribar a entendre el món

“Aquí no es mor ningú, mare”, menteix la Flavia. “Aquí ens morim tots, filla”, replica la Mencía: matriarca sense ni un sol pèl a la llengua, noranta-dos anys de vida injectada a la vena. Totes dues agafen un avió de Menorca a Barcelona. I és també a l’aeroport menorquí de Sant Climent -per gentilesa de l’atzar i d’un retard aeri- on acabo de llegir El tiempo que nos une (Booket, 2016), d’Alejandro Palomas, una novel·la que n’aplega quatre: La isla del aire, publicada per separat el 2005; Ojos de invierno i Navegando juntas, que van veure la llum el 2007 (i que es van publicar juntament amb la primera amb el títol Tanta vida ); i El cielo que nos queda, una quarta entrega que va sortir el 2011.

Aquesta novel·la de novel·les, aquesta novel·la de dones, aquesta novel·la de secrets i de pèrdues, és la nineta dels ulls del seu autor, guanyador del darrer premi Nadal amb l’obra Un amor. “N’hi ha d’altres que potser són més rodones, més depurades, és cert, però no n’hi ha cap que contingui aquestes veus, aquesta força, tota aquesta vida sense filtres i sense preàmbuls que cada cop que rellegeixo torno a fer meva com el primer dia”, explica Palomas en un pròleg a l’edició de la quatrilogia. Amb el personatge de la Mencía va arribar, diu, “la millor versió de mi com a autor i també com a persona”. La Mencía encarna la lucidesa crua i cruel de qui ha viscut més que la resta. Una lucidesa que li fa pensar coses així: “El silenci no engrandeix, això és mitologia grega. El silenci coarta, trastoca, fa emmalaltir. Això ho sabem bé les velles. Quina paradoxa haver d’arribar a la meva edat per entendre tantes coses”.

Disfressar la veritat com a forma de resistència

La narradora de Permagel (Club Editor), la novel·la d’Eva Baltasar que ha guanyat el premi Llibreter, també té una lucidesa estranya, potser perquè ha planejat el seu suïcidi tantes vegades que és com si hagués viscut unes quantes vides. Hi ha poques suïcides tan vitals com aquesta Sylvia Plath catalana que menteix des que té memòria -“mentir és una manera de resistir”- i que s’acosta al sexe lèsbic per allunyar-se de la mort. “Tanmateix, no m’atansa a la vida”, lamenta. Ens la creiem a mitges, perquè no acaba d’encaixar al món (i qui sí?) però sap gaudir dels plaers que el món ofereix. Senyal que està més viva i és menys hermètica del que li agrada reconèixer. Ple de frases que podrien ser versos, el llibre es tanca amb la següent confessió de Blai Bonet: “A mi, el silenci em fa mal dins la boca, com si menjàs pa dur”.

Permagel, una primera novel·la que -gràcies en bona part al savoir faire de l’editora Maria Bohigas- ha esdevingut fenomen literari, vol ser el primer títol d’una trilogia que es completarà amb dos llibres que ja tenen nom, Boulder i Mamut.

No podem donar la vida per ningú i potser tampoc ho faríem

“Avui he sabut que la mort és transferible”, diu l’heroïna de Permagel. Una conclusió que sona molt diferent del que remuga la Mencía a l’inici del llibre Ojos de invierno. Davant la mort imminent d’un nen de la família, la més vella del clan deixa anar: “Totes us pregunteu per què segueixo viva als noranta-dos anys mentre aquest angelet se’ns mor als sis però, per molt que digueu, cap de vosaltres donaria la vida per ell”. I afegeix, adreçant-se a una de les seves filles: “Però el pitjor és que jo tampoc donaria la vida per ell. Ni per ell ni per ningú. Encara que em quedessin cinc dies. O cinc minuts. Ni tan sols per tu”.

El cas és que no podem donar la vida per ningú, ni que ho volguéssim, i que la vida -“la salvatge que ens cerca i ens assetja”, escriu Eva Baltasar- només sap viure.