Cap altre instrument musical ha fet tanta companyia a ningú com l’harmònica. Sobretot si aquest ningú és un rodamon. Esclar que també hi ha l’harmònica de colla, de jovent alegre que fa maniobres a la muntanya, però aquesta tèrbola història millor no remenar-la. Durant anys he anat a dormir amb una harmònica a la butxaca. Una Hohner Blues Harp en do. La portava amb mi tot el dia. De vegades, tot just apagada la ràdio, els ulls se’m tancaven tan ràpid que no tenia temps de dir-me “¿Com ho deu fer aquest Sonny Terry?”. L’harmònica és també un instrument proustià pel que té de camí. Sonny Terry va ser un home de camins (el blues neix a les cruïlles), un bluesman negre que quan era un noi va perdre un ull i, més tard, va patir una ferida a l’altre i va quedar gairebé cec. Amb l’harmònica feia el que fa la novel·la amb la realitat: posar-li un mirall al davant (la meva mala consciència per sentir-me proustià es diu Stendhal). D’aquesta manera, Sonny Terry imitava amb l’harmònica el soroll del ferrocarril, els cops de les eines de treball, l’alè dels fugitius, les veus dels animals de les granges i del bosc, i a cada cop proferia amb ella un udol agut llarguíssim, que va caracteritzar el seu estil. El món sencer s’havia posat a cridar llavors (sempre es crida després del silenci). I aquella època en què els bars del Village de Nova York volien tenir Sonny Terry tocant (eren els deu anys següents a la fi de la Segona Guerra Mundial) va esclatar finalment amb un inoblidable udol, que portava l’empremta de l’Allen Ginsberg. Sonny Terry va conquerir la fama acompanyat del guitarrista Brownie McGhee, també negre, també bluesman. McGhee tocava a la manera dels guitarristes cecs, com el reverend Gary Davis, però qui havia estat invident un temps era el seu amic Sonny. Es va quedar coix de la cama esquerra arran d’una polio. Malgrat que els dos fossin gent de blues i fills de músics de blues aficionats, els circuits (l’esmentat Village, encara que també Harlem), els admiradors (Pete Seger, Woody Guthrie...), el públic, és a dir, el reconeixement, els va arribar des de l’entorn de la música folk. Un altre cop tenim uns cors proustians convertits en personatges de Stendhal. Dos rodamons per dintre i per fora.