Com pot ser que tan poca gent sàpiga qui és Pere Lluís Font? La nostra capacitat col·lectiva de menystenir la saviesa és colossal. La fama ha esdevingut un assumpte volàtil, frívol i poca-solta. La saviesa humanista, entesa com a suma de coneixement i valors, que no té una utilitat directa ni falta que fa, ha quedat arraconada al racó dels mals endreços. Tant se val que t’hagis passat la vida llegint i escrivint, pensant i ensenyant a pensar, educant la sensibilitat intel·lectual de milers d’alumnes i lectors de la mà sobretot del trio francès Montaigne, Descartes, Pascal, però també de Kant, Leibniz, Kierkegaard, Bergson, de Ramon Llull i sant Agustí, dels clàssics grecollatins i d'un llarg etcètera.
Pere Lluís Font no ha estat un professor histriònic ni mediàtic. Ha estat un mestre excepcional, rigorós, dels que deixen marca, dels que trien amb cura cada paraula, cada idea. Un senyor discret, de corbata i americana, de formes suaus, seriós i cordial, que s’ha guanyat a poc a poc l’admiració i l’estima. L’estima que ell ha sentit tota la vida pel saber filosòfic, per la llengua catalana –i totes les altres que parla i llegeix, vives i mortes–, per l’educació superior, un home de fe cristiana. Si ho sumem tot, és algú que ha viscut contra els signes dels temps, contra la velocitat, contra la victòria de la informació sobre el coneixement, contra els dogmatismes, contra el cientifisme, contra la cultura com a focs d’artificis. Un home tranquil en un món caòtic i histriònic.
T.S. Eliot es preguntava un llunyà 1934: "On és la saviesa que hem perdut en el coneixement? / On és el coneixement que hem perdut en la informació?" Doncs és encara en persones excepcionals com Pere Lluís Font, nascut en un poblet del Pallars Sobirà, Pujalt, precisament el 1934. Format primer a Tolosa de Llenguadoc en una mena d’autoexili, i després a Barcelona –amb professors com Joaquim Carreras Artau, Francesc Gomà i Eusebi Colomer–, ha treballat incansablement per trencar l’acomplexament de la filosofia davant la ciència i per fer dialogar el cristianisme amb les raons filosòfiques de la modernitat. Després d’un pas breu com a docent per la UB, va ser professor de la UAB des de la seva creació el 1968 fins a la jubilació el 2004. Amb Pep Calsamiglia i Josep Ramoneda va impulsar als anys 70 la col·lecció de clàssics del pensament traduïts al català, estroncada quan portava 93 títols. L’esperit d’aquell projecte fabulós, que va passar de Laie a Edicions 62, era garantir la transmissió crítica en català del patrimoni cultural universal. Els últims vint anys de jubilat han estat fructífers, amb cims monumentals com la traducció dels Pensaments de Blaise Pascal al català, una feina ingent que el 2022 li va merèixer el Premio Nacional de traducció.
M’he passat el darrer cap de setmana en companyia de la revista-llibre monogràfica que li ha dedicat Qüestions de vida cristiana, compendi de textos seus i de deixebles com Ramoneda –el presenta com un gran dessacralitzador–, Mercè Rius –se l’imagina com a reencarnació de Kant–, David Jou –li retreu que hagi estat massa rigorós amb si mateix–, Jaume Casals –n’admira la ingent cultura i bondat–, Josep Olesti –retrata el seu alter ego pascalià–, Francesc Torralba –el considera un homenot–, Maria Corominas –en remarca la feina amb la llengua–, Josep Maria Forné –en destaca el mestratge socràtic no doctrinal–, Antoni Bosch-Veciana –en valora rigor, intel·ligència i fondària– i Ignasi Boada –n’elogia la dignitat i la tolerància–, entre altres.
Amb ells, i amb els eterns companys de viatge de la història de la filosofia, Pere Lluís Font s’ha dedicat a buscar respostes a les grans preguntes: què és ser? Per què hi ha alguna cosa en comptes de no-res? Què és conèixer? Què vol dir ciència? Quina relació hi ha entre llenguatge, pensament i realitat? Hi ha obligacions incondicionals? Què és l’emoció estètica? Què vol dir ser home? Som lliures? Tenim ànima? Hi ha un destí humà ultramundà? Hi ha Déu? D’on ve el mal? Hi ha realitats espirituals? Hi ha realitats materials? Tenen consciència els animals? Què són l’espai i el temps? Hi ha teleologia en la naturalesa i/o en la història? No em digueu que no és apassionant mirar de respondre tot això. I fer-ho de la mà d'un savi admirable.
