BarcelonaQuan els meus fills tenien 6 anys, tots dos em van fer la mateixa pregunta, en una escena idèntica però amb tres anys de diferència: "Mare, els Reis sou els pares?" I en les dues ocasions els vaig respondre el mateix: "Sí". El meu fill petit, pragmàtic com és, em va preguntar: "Però ens continuareu fent regals encara que ja ho sabem?" Quan li vaig confirmar que sí, no hi va donar més voltes. A la meva filla gran, en canvi, se li van humitejar els ulls i em va dir: "Podries haver-me dit una mentida, no? Vull continuar creient en la màgia!" Que una nena de 6 anys em fes aquesta demanda no em va estranyar i la seva inquietud va obrir la possibilitat de reflexionar amb ella sobre la por de fer-se gran, la importància de la sinceritat en les relacions i sobre com podíem continuar creient en la màgia amb la nostra imaginació. La sorpresa me l'he endut quan he explicat aquesta anècdota a gent adulta, perquè molts m'han fet la mateixa pregunta que ella. 

L'esperit de regalar-se coses per Nadal entenc que té a veure amb celebrar la vida i els llaços afectius que ens uneixen amb la família i la gent propera. Sempre he viscut la festa de Reis com una manera de disfressar aquest esperit rere una mentida que s'aprofita de la innocència dels més menuts. Això m'ha generat una incomoditat que segurament ha tingut molt a veure amb el fet que no m'hagi escarrassat gaire a dissimular que els Reis som els pares (i per aquest motiu els meus fills van arribar tan aviat a la mateixa conclusió). Perquè, em pregunto, quin és l'objectiu de fer llum de gas en la vida d'un infant? És una necessitat del nen o de l'adult? Si la imaginació, certament, és el món on viu la màgia, per què estem tan obsessionats a fer creure als infants que la màgia existeix de debò? No és una manera de deixar-los desprotegits, si més endavant volem que desenvolupin una visió crítica i lúcida de la gent que els envolta, perquè no es vegin atrapats en relacions on puguin ser víctimes de manipulació, xantatge o abús?

Aquests dies, revisant les xarxes socials, he pensat si no pot ser que els Reis siguin una oportunitat, per a molts adults, per fer una ostentació de la virtut de manual, igual que tants altres utilitzen la imatge dels seus fills per crear marca i contingut.

Tot això, finalment, també m'ha fet pensar en aquells adults que riuen tant amb les errades en la parla o en l'escriptura dels seus plançons i que no els ajuden a parlar o escriure millor per allargar una mica més l'etapa de la primera infància. Si els nens no es fan grans, els progenitors no ens fem vells. És aquesta la fantasia o desig inconscient que hi ha al darrere de l'interès d'alguns adults perquè els infants continuïn creient en els Reis, fins i tot quan ens confronten de manera directa sobre el tema? Amb adults al voltant que tenen tanta dificultat per potenciar i celebrar l'autonomia i el creixement –per negar-se el propi–, no és estrany que cada vegada hi hagi menys lectors i els resultats de les proves PISA en comprensió lectora siguin tan preocupants. Perquè, al cap i a la fi, que és la lectura sinó independència i autonomia?