BarcelonaLes novel·les gràfiques de Dash Shaw (Los Angeles, 1983) poden intimidar els lectors a primera vista. En el cas d’Ombligo sin fondo (Apa Apa, 2010), la crònica familiar que va llançar la carrera d’aquest autor essencial de l’última generació del còmic independent nord-americà, per les seves voluminoses 720 pàgines, algunes atapeïdes de vinyetes. La xifra de pàgines baixa a unes més raonables 480 a Todo abruma (Apa Apa / Blackie Books), el seu últim treball, on el repte és enfrontar-se a una estructura insòlita en forma de nina russa que va entrelligant vides i afegint capes i més capes a la narració sense que la complexitat destorbi mai la lectura.

La història arrenca amb la trucada d’un número desconegut al mòbil del Ken: és el seu germà, que li anuncia que es casa. Quan el Ken s’està emprovant la roba per al casament i es troba una companya d’institut, la Mel, el còmic abandona el Ken per endinsar-se en els records de la Mel sobre la torturada atracció que sentia per un company de feina, el Kay. I unes pàgines després, un nou flashback ens porta a l’època en què el Kay feia de model en una classe de dibuix al natural. Del Kay saltem al professor de la classe, del professor Karetzky a la seva amant, de la Maala a la Christine i així successivament. Todo abruma va desplegant una milfulles de trames i personatges que sembla expandir-se fins a l’infinit fins que, cap a la meitat del llibre, Shaw comença a tancar els flashbacks i a recosir minuciosament tots els fils penjats. Les nines russes recuperen el seu lloc ordenadament en un exercici de virtuosisme formal que, en lloc d’aclaparar per la dimensió, emociona per la profunditat.

I què l’empeny a complicar-se la vida i a experimentar amb estructures narratives tan complexes? La resposta de Shaw és contundent: “Cada vegada odio més l’estructura en tres actes, m’irrita la seva predictibilitat. El cinema l’ha popularitzat, però també és en molts llibres i és sufocant i avorrida. A la merda l’estructura en tres actes. I no soc l’únic que ho pensa: la gent vol ser sorpresa”. En la seva recerca de maneres sorprenents de narrar, Shaw es va inspirar en el curtmetratge clàssic de Charles i Ray Eames Powers of ten, en què la càmera s’allunya milions de quilòmetres d’una escena quotidiana per després acostar-s’hi i observar el món microscòpic. “En el meu cap, Todo abruma és com un zoom enrere i endavant, un sol moviment –diu–. I és per això que, en realitat, no costa gens de llegir”. L’absència de capítols i l’estructura estable de quatre vinyetes per pàgina creen una il·lusió de continuïtat que Shaw compara amb “una llarga frase ininterrompuda”. I si el lector es pregunta en algun moment si tot plegat té algun sentit o és un simple vagarejar d’un personatge a un altre, al dibuixant ja li està bé, perquè “quan s'arriba a la meitat tot cobra sentit i la segona part és una experiència satisfactòria que compensa l’esforç de la primera”.

Reinventar-se a cada obra

Un dels trets més característics de Shaw com a autor són els canvis d’estil entre còmics. No sembla haver-hi continuïtat entre l’estil lleugerament caricaturesc d’Ombligo sin fondo, els experiments digitals de Body world i la fredor realista de Todo abruma, com si fossin obres de dibuixants diferents. “El primer que penso és la història i després la millor manera de dibuixar-la –es justifica–. En aquest cas, vaig pensar molt en el que la gent anomena acudits del New Yorker, però que no apareixien només al New Yorker, sinó també en revistes de tota mena”.

Shaw reivindica aquesta tradició d'humor gràfic per la seva mirada satírica però realista sobre la vida nord-americana, impensable en el còmic de superherois o les tires de premsa. “Els seus protagonistes són gent normal i els escenaris són cuines, dormitoris, l’oficina, etcètera –explica–. M’agrada sobretot el treball de Garrett Price, un autor que dibuixava d’una manera preciosa i alhora continguda. No era especialment divertit, i això encara el fa més interessant”. Aquesta atonia expressiva sembla encomanar-se al dibuix i la narració de Todo abruma, que projecta una certa distància emocional respecte a l’acció i els personatges: “M’agrada que es percebi així perquè un dels objectius del llibre era que res fos molt dramàtic ni divertit i que el to fos més aviat pla, com un disc ambient de Brian Eno. Una indecisió tonal com la dels personatges, sempre dubitatius entre diferents opcions”.

Tot i que el còmic és el seu primer amor i dedicació principal, Shaw és un cinèfil empedreït que ha dirigit un parell de llargs d’animació low fi: l’híbrid de comèdia d’institut i cinema de catàstrofes My entire highschool sinking into the sea (2016) i la sàtira Cryptozoo (2020), en què uns activistes rescaten animals mitològics per exhibir-los en un zoològic. En les dues pel·lícules es filtra el gust de Shaw pels deliris fantàstics i una passió pel surrealisme que en la seva visita recent a Barcelona el va dur a escapar-se tot un dia al Museu Dalí de Figueres. Tanmateix, sobta el contrast entre el to esbojarrat del cinema de Shaw i el formalisme analític de les seves novel·les gràfiques. Ell ho atribueix al clàssic de l’animació japonesa Akira. “De jove era la meva pel·lícula favorita i és una obra espectacular i grandiloqüent, el món sencer explotant durant una hora –diu–. Però el còmic en què es basa, que és del mateix autor, per a mi era una experiència molt més íntima i basada en personatges. I aquesta divisió del cinema com a experiència externa i el còmic com a experiència interna ha quedat inscrita en el meu ADN”.