BarcelonaLa primera persona que va pensar que jo podia recomanar llibres a la tele va ser Toni Puntí, un dia de Sant Jordi. Poc després, vaig passar a formar part d'un programa on ell també feia de presentador, un "contenidor de cultura" que es deia Tria33. Em sentia una privilegiada per estar treballant amb ell, que sempre havia estat un referent per a mi. Les vegades que l'havia vist a la tele, i ara el tenia de company. (Un company molt generós, per cert. Gràcies, Toni.) Dimarts, mentre mirava com recollia el primer Premi de Periodisme Cultural Anna Pérez Pagès, pensava que la Carolina Rosich deu representar el mateix referent per a les generacions de periodistes culturals que ens venen al darrere. De fet, la Carolina és un referent per a les que ens venen al darrere, per a les que hi compartim generació, i estic segura que també per a les que van arribar abans al periodisme cultural. La seva manera de treballar és pur orgull de tele pública. Sempre tracta els temes de forma impecable, rigorosa, i alhora propera, amb un estil personal que admiro molt.

La tria del jurat, format per Manel Carrasco, Natza Farré, Juan Carlos Olivares, Llucia Ramis i jo mateixa, va ser unànime. També ho va ser la reacció del públic de l'Espai Lliure, quan es va anunciar el seu nom: grans aplaudiments i alegria general. Quan els companys de professió et reconeixen així, amb aquest entusiasme, vol dir que ho estàs fent molt bé. Les organitzadores del premi, Anna Aurich, Júlia Bertran, Neus Masferrer, Clàudia Rius, Gemma Ruiz Palà i jo, no podem estar més contentes i orgulloses d'aquesta tria. L'Anna Pérez Pagès també ho hauria estat, n'estic convençuda.

Aquest premi neix per homenatjar-la, perquè, com va dir la Rosich al seu discurs, l'Anna era un far per a totes les persones que ens dediquem al periodisme cultural. Per això, el premi ha arribat per recordar-la, però també per ser un punt de trobada anual de la gent de l'ofici. Una gent que va riure molt amb la versió de la famosa cançó italiana Parole, parole que van fer els nostres presentadors estrella, la vedet Glòria Ribera i el periodista cultural Oriol Puig Taulé. La seva paròdia recollia vicissituds de l'ofici, i mentre un anava cantant "paraules, paraules, paraules", l'altra anunciava la creació d'un programa-contenidor de cultura que s'emetria "diumenge a les dotze de la nit, esclar", l'anul·lació d'un altre programa "perquè avui juga el Barça" i, fins i tot, feia algun suggeriment: "Podries pensar un titular més sexi?"

Estic convençuda que totes les persones que ens dediquem al periodisme cultural ens hem trobat en alguna d'aquestes situacions. Jo mateixa he aprofitat el temps de la secció que m'han anul·lat avui a la ràdio, perquè volien fer tertúlia sobre el Barça, per començar l'article. Dimarts, la catarsi col·lectiva va ser bonica. Durant una estona, els que ens dediquem a l'ofici vam treure pit. Érem en un oasi que ens va fer oblidar que, quan juga el Barça i no hi ha secció, no la cobres. Que cada vegada ens paguen pitjor, i que protestar ja protestem, però fins a cert punt, perquè també hem de pagar el lloguer. Com comentàvem amb un amic, que fina la línia entre ser la pedra a la sabata que reivindica espai per a la cultura, i la por que fa que acabin passant de tu, per pesada. Quin drama, la precarietat del sector, que fa gairebé impossible dir que no a alguna cosa. Quina llàstima, les publicacions que tanquen, les pàgines que es redueixen, els programes que desapareixen. Quin escàndol, que es mesuri la cultura a pes, i no per la seva qualitat. Quantes idees per a la cançó de l'any que ve. Paraules, paraules, paraules.