BarcelonaFa pocs dies, una amiga més jove preguntava en un xat d’amics per què ens agrada tant Quimi Portet. Aquestes van ser algunes de les respostes: “Per les seves lletres”, “Té un punt macarra que mola”, “Ha sabut envellir molt bé” o “Ja tenia temarros amb El Último de la Fila”. Vaig afegir que sap entendre molt bé Catalunya. “Molt ben argumentat, me l’escoltaré”, va concloure ella.
El que tothom hauria de fer, tant qui no ha escoltat mai Quimi Portet, com qui en som fans de pòster, és llegir el volum que recull les seves cançons en català: Cançons en bell llemosí 1987-2020, publicat per La Segona Perifèria. Hauria d’avisar, d’entrada, que potser no seré gaire objectiva en aquest article perquè, a banda que ja m’agradava El Último de la Fila quan era adolescent, crec que el Cançoner electromagnètic, el tercer disc en català de Quimi Portet, és un dels millors discos parits en aquest país, en el del costat i en els de més enllà. La Segona Perifèria, a més, és la meva editorial i el seu il·lustre editor en cap, Miquel Adam, un bon amic. Però això no m’ennuvola el senderi i puc afirmar, amb convicció, que és un editor amb criteri i bones idees (algunes, fins i tot, han estat pispades per grups grans de la primera perifèria). Però si Portet mola, tal com deia un dels amics, és precisament perquè, tot i ser un astre intercomarcal, ha decidit apostar per una editorial independent catalana, tot i que segurament això vol dir embutxacar-se menys calés. En això, és poc català i, per això mateix, és el català perfecte, com una espècie de supercatalà o übercatalan, que en diria Nietzsche, que ha passat per les tres etapes de metamorfosi corresponents: accepta l’herència lingüística, cultural i històrica, però rebutja el provincianisme cultural i botiguer i, com el nen que encara és, renova el llenguatge, crea un univers propi i formula una visió de la seva música i del país arrelada i, a la vegada, universal i transformadora. Ho atribueixo al fet que és alhora barceloní i vigatà, una combinació identitària imbatible.
Portet sap encabir en els seus versos, amb vocabulari precís, els paisatges de la Catalunya que estima i ens fa voltar masos, pobles, boscos i sembrats, o passejar de la seva mà per Barcelona, de la Mar Bella fins a Tres Torres, blanc de gavines, verd de cotorres. Representa el país que m’agrada i al qual vull pertànyer, la Catalunya que em fa sentir orgullosa i no em fa passar vergonya, la que desprèn intel·ligència, talent, autoestima, respecte, humor i llengua. Autocentrada i amb referents propis, com quan canta a Francesc Pujols, hereu de Llull, i hi cita Ausiàs March i d’altres com Rusiñol, Casas, el gran Gaudí, Sisa, Pau Riba, Miró, Dalí, Manolo Vázquez, Albert i Josep Pla, Lluís Massana, Raimon, Bonet, Llach i Coromina. Però no renuncia als referents internacionals, tant en la música amb l’underground americà, com en les lletres, on podem trobar ecos tan eclèctics com Camarón de la Isla o E.E. Cummings.
Albert Bofill, un altre supercatalà, deia que en aquest país t’has de disfressar de normalitat quan tens talent. Quimi Portet seria el millor camaleó.
