BarcelonaHo he de reconèixer, li tinc enveja al Xavier Graset. Durant anys ha parlat de llibres a la tele, de dilluns a divendres (segur que li agradarà que insisteixi en aquest punt, perquè li he sentit dir, diverses vegades, "Sí, el divendres també fem programa!"). A més de ser un referent pels debats i tertúlies que genera al voltant de l'actualitat, Graset ha convertit el Més 324 en un programa de referència també en el món literari. De fet, quan vaig saber que l'any que ve presentaria el programa de tardes de TV3 de seguida vaig pensar que el sector devia estar de dol, i no m'estranya. Graset s'ha convertit en un aliat, cada temporada ha portat al seu estudi infinitat d'autors, d'aquí i de fora (em consta que, més d'una vegada, aquests quedaven sorpresos per la nocturnitat de l'horari i havien de combatre la son), però també traductors, editors i gent vinculada als llibres. Ho ha fet perquè ha volgut, pel seu interès personal i perquè hi creu: si no m'equivoco, ha estat ell, que el dirigeix, qui ha volgut que la literatura ocupés un espai tan gran al Més 324.

Des d'aquí un reconeixement, que segur que serà també el de molts espectadors fidels, que recordaran amb un somriure entrevistes ja mítiques, com la del primer atac de riure amb la Montse Barderi o la de la Juana Dolores, que disparava meteorits a tort i a dret. El verset de Nadal qui sap si el continuarà en horari de tarda. Molta sort a en Graset amb el programa nou, que sospito que voldrà farcir de cultura, i molta sort també a la Marina Romero, que li farà el relleu, i que estic segura que sabrà fer-se seu el Més 324.

Un brindis pel 'Ciutat maragda' i per la Irene Pujadas

El que de moment no es mou, i té motius per no fer-ho, és el David Guzmán: fa molt pocs dies ell i el seu equip i col·laboradors podien celebrar un EGM que atorga al Ciutat maragda 64.000 oients, que els converteixen en el programa més escoltat de la seva franja: els trobareu cada dissabte a les 23 h a Catalunya Ràdio, i el pòdcast està sempre disponible. Fa il·lusió que un programa literari com aquest, fet amb temps i coneixement, s'hagi consolidat d'aquesta manera, amb tants oients fidels. L'enhorabona, i a brindar, que suposo que és el que devia fer la Irene Pujadas aquesta setmana, després d'aixecar-se de la cadira. La seva editorial, L'Altra, explicava que n'havia caigut després de saber que la revista americana The New Yorker, la de les cobertes famoses, però també referent en el món del conte, li publicarà un dels relats d'Els desperfectes. El va publicar el 2021, havia guanyat el premi Documenta, i després arribaria el Ciutat de Barcelona. No sé si publicar Damages, en traducció de la Julia Sanches, serà la cirereta del pastís per a aquest llibre, però intueixo que l'autora tindrà moltes ocasions de caure de la cadira si segueix escrivint (sense pressió!). De moment, a la secció del New Yorker on apareixerà, Flash Fiction, hi han publicat autors com Haruki Murakami, Emma Cline i Ottessa Moshfegh. Precisament, he recordat que la Irene Pujadas va recomanar un conte de Moshfegh, El senyor Wu (traducció d'Alexandre Gombau i Arnau) al portal Paper de vidre, que aprofito per recomanar-vos: si sou amants dels contes, no us el podeu perdre. Fa més de vint anys que en publiquen, i és una molt bona manera de llegir autors consolidats, però també de fer descobriments. Segur que molta gent va arribar a Moshfegh gràcies a la recomanació de la Irene Pujadas, i quina meravella que ara les dues autores comparteixin publicació!