Fronteres, deserts, oceans, màfies, esperança, impotència 

Un dia, l’Ibrahima es desperta a les sis del matí i s’adona que el seu pare encara dorm. “Pare, ja és el matí, normalment tu em despertes, però avui no m’has despertat”. El pare no li respon. “Li vaig posar la mà sota la barbeta i va ser com tocar glaç. Li vaig tocar tot el cos. Tot glaç”. El fill insisteix: “Pare, ja és de matí, tu em despertes sempre, però avui no m’has despertat”.

L’escena de la mort del pare és la primera d’un seguit d’escenes que et deixen glaçat per poca sang que et corri per les venes. Orfe de pare, l’Ibrahima necessita diners per anar a reunir-se amb la seva mare i els seus germans petits: dues nenes, la Fatumata Binta i la Rouguiatou, i un nen, l’Alhassane: el germanet que dona títol al llibre. La mare ven dues vaques, dona a l’Ibrahima els nou-cents mil francs guineans (uns noranta euros) i ell entén que s’ha d’espavilar per fer créixer aquells diners. Decideix que se n’anirà: de Conakry a Libèria. Algú li ha dit que a Libèria és més fàcil trobar alguna feina per a un nen. “Crec que va ser també per això que la vaig escollir, tot i que jo ja no era un nen. Tenia tretze anys”.

Germanet (Blackie Books, traducció del basc de Pau Joan Hernández) narra la història d’Ibrahima Balde, un noi nascut a Guinea el 1994 que va arribar al País Basc l’octubre del 2018. Un noi que va arribar a Europa sense voler venir a Europa. Ell el que volia era trobar el seu germà petit, l’Alhassane. El seu pare li havia deixat el següent encàrrec: “Ibrahima, tu intenta fer tot el que puguis perquè l’Alhassane continuï estudiant”. Però un dia l’Alhassane no va dir res a ningú i se’n va anar de casa. Se’n va anar a Líbia amb la intenció, ell sí, d’arribar a Europa. Amb l’esperança que a Europa hi hagués futur. L’últim cop que l’Ibrahima hi va parlar, el seu germà era en un camp de refugiats, esperant una oportunitat per travessar el mar.

A la recerca del germanet, Ibrahima Balde va creuar el Sàhara i l’Estret, va patir fam i set i dolor, va caure a mans de màfies que actuen amb una impunitat esfereïdora. Al cap de tres anys va arribar a Europa, concretament a Irun. Allà va conèixer el periodista i bertsolari Amets Arzallus, que és qui ha transcrit l’odissea de l’Ibrahima. Ell no l’hauria pogut escriure perquè no va tenir temps per aprendre a escriure. Arzallus ha intentat traslladar al paper la seva manera de parlar, tan especial. “Té una lògica, una sintaxi, una poètica particulars –explica Arzallus–. Una intuïció per mesurar la llargada dels silencis, el pòsit d’una tradició oral”.

“Era l’únic objectiu de la meva vida:trobar aquell nen, protegir-lo”

La faixa de Germanet diu que aquest llibre s’ha convertit en el més llegit a Euskadi i s’ha traduït a vuit idiomes. També diu que ara l’Ibrahima viu a Madrid, on treballa de mecànic. Amb els drets d’autor paga l’escola de les germanes i el pis de la mare. El setembre del 2019, el mateix dia que entrava a impremta la versió original del llibre, el seu narrador i protagonista va rebre una notificació de comissaria:li denegaven el dret d’asil.

“Jo m’estimava molt aquell petit. Era l’únic objectiu de la meva vida: trobar aquell nen, protegir aquell nen, ajudar aquell nen en els estudis. Perquè tenia els ulls desperts i era un nen”. L’Ibrahima ho va intentar amb tots els àtoms del seu cos, però la cosa no va tenir un final feliç. I se’n sent culpable. Perquè es va comprometre a ajudar l’Alhassane amb els estudis i no se’n va sortir. Perquè no va poder evitar que el seu germà se n’anés. Perquè no el va trobar viu. 

¿Com és que no va tornar a casa, si Europa no era el seu destí? El sentiment de culpa hi té molt a veure. “No em mereixo que els ulls de la meva mare em mirin”, diu ell. Se’n poden repartir moltes, de culpes, en aquesta història tristíssima. Però si una cosa queda clara és que l’Ibrahima, i tots els ibrahimes del món, només en són víctimes.