Els grans artistes i els grans poetes hi veuen més enllà de la realitat. Antoni Llena es reclama artista anònim de l’efímer. Voldria desaparèixer rere les seves fràgils obres. Tot al contrari que el seu gran amic i mentor Antoni Tàpies (1923-2012), que cercava la immortalitat amb gestos pictòrics de matèria simbòlica. Amics íntims, mai van parlar d’art. No els calia. S’ho deien tot sense paraules. Marcel Duchamp: "L’art no pot dir-se amb paraules, ni comprendre’s amb l’intel·lecte". Llena i Tàpies: dos artistes intel·lectuals –lectors apassionats i molt bons escriptors– que gaudien de la seva subterrània connexió espiritual, com un eco profund, com una misteriosa força de la natura. Tàpies, un dels artistes del segle XX que més es van autoretratar –"sempre és dins les seves pintures, sia com a subjecte, sia com a objecte"–; Llena, un artista gairebé invisible.

A l’assaig memorialístic Deu estius a Campins (Barcino), Llena recrea la seva relació amb Tàpies, com el tast d’una amistat els antecedents de la qual es remunten al 1956, quan als 14 anys va veure Porta metàl·lica i violí a l’aparador de la botiga Gales del passeig de Gràcia de Barcelona. Una dècada després, durant la Caputxinada antifranquista al convent de Sarrià, va cedir el seu llit de novici a Tàpies, que aviat es convertiria en el seu primer i durant molt temps únic col·leccionista.

Però com passa amb la realitat quan la mira un creador, el llibre és molt més que un recull de moments i impressions. Transcendeix l’anècdota per convertir-se en un bell tractat d’art: planer, fondo, poètic. Llena sempre va a l’essència. I aquí fa una defensa, alhora subtil i enèrgica, de l’acte plàstic com a eternitat emocional. "La realitat no és allò que tenim davant dels ulls, sinó la suma d’allò que veiem i allò que no veiem", escriu després de citar Wallace Stevens: "El realisme és la perversió de la realitat". "És apriorisme", rebla ell.

Per explicar-se, manlleva paraules del poeta polonès Czeslaw Milosz: "Si ets un veritable poeta, veuràs amb claredat que en un full de paper hi ha un núvol flotant. Sense núvol, no hi ha pluja; sense pluja, els arbres no podrien créixer, i sense arbres, no es podria fer paper". Agafant-se a la simbiosi d’un Milosz que escrivia entre el fervor metafísic i la sensibilitat per l’home del carrer, Llena diu: "No pot haver-hi art sense espiritualitat profunda ni compromís polític". Dues cares d’una mateixa moneda ben presents en Tàpies. És a dir, "tot gran art neix de voler abastar la totalitat". O, dit poèticament: "Per fer art calen dues coses: força i debilitat". La conjunció dels aparents antagonismes. I encara una imatge que podria ser un autoretrat: els grans artistes són com cucs de seda que esdevenen efímeres papallones. És l’aspiració artística de Llena, la bellesa d’un vol lleuger.

El miracle de l’art és el miracle de la vida. Quina és la seva lògica? Les ressonàncies, els ecos, els corrents secrets de simpatia, diu Llena, que s’agafa a un altre poeta polonès, Adam Zagajewski: "Tothom neix amb un estel de llum poderosa i perdurable –n’hi ha prou d’ésser-hi fidel–. Ara, també cal talent, que no es troba pas en els estels i prou, sinó també en el sol, en l’aire, en l’aigua, en el cant dels ocells, en el buit de l’herba creixent". Sí, el talent consisteix a viure plenament. I és així, llavors, quan l’art pot arribar a ser punt de trobada entre l’efímer i l’etern, com deia Baudelaire. El lloc d’on brollen els misteris, el lloc de totes les fructíferes i precioses contradiccions. "Hi ha hagut mai cap obra d’art que no fos un desacord, un desacord en la perplexitat?", es pregunta Llena, per a qui l’art ve del fons del temps per animar (donar ànima) al nostre pas per la vida. "Una obra d’art no es tanca mai en un argument".

Adreçar-se a l’intel·lecte o a l’ànima? Tàpies és dels segons, conclou Llena: "Crea commoció a través de l’emoció. No cerca la complicitat, sinó la fusió". "Sense impacte emotiu no hi ha art. Tan senzill de dir i tan complicat d’explicar".