Les revolucions amb somriures tenen més números de vèncer
La felicitat bàsica depèn sobretot del que podríem anomenar un interès amistós per les persones i les coses. La frase és del matemàtic i filòsof gal·lès Bertrand Russell a La conquista de la felicidad (Penguin Random House), un assaig publicat el 1930 i en bona part vigent encara. El secret per ser feliços mentre les circumstàncies no ens ho impedeixen consisteix, segons Russell, a tenir uns interessos com més amplis millor i a tenir unes reaccions amistoses i no hostils cap a les persones i coses que ens interessen. L’hostilitat és un bumerang que amarga i ens amarga. Les revolucions amb somriures tenen més números de vèncer i de convèncer.
Els animals racionals ens hem complicat bastant l’existència
Com va deixar escrit Walt Whitman, els animals no es queixen de la seva sort, ni ploren pels seus pecats, ni se senten insatisfets, ni s’agenollen els uns davant dels altres, ni són respectables o desgraciats. Només els cal tenir salut i aliment. Els Homo sapiens, en canvi, ens hem complicat bastant més l’existència. I aquí ve quan sintonitzem amb aquell lament de Woody Allen: “Que feliç seria si fos feliç!”.
Russell (1872-1970), premi Nobel de literatura el 1950, estava convençut que la raó no és un obstacle insalvable per a la felicitat. “Els que atribueixen les seves penes a la visió que tenen de l’univers posen el carro davant dels bous: la veritat és que són infeliços per algun motiu del qual no són conscients, i aquesta infelicitat els porta a recrear-se en les característiques menys agradables del món en què viuen”.
Centrar-se massa en un mateix és sempre un mal negoci
Els animals humans som estranys: “Qui pot satisfer sense esforç tots els capricis conclou que la satisfacció dels desitjos no fa la felicitat. Oblida que una part indispensable de la felicitat és estar mancat d’algunes de les coses que es desitgen”.
Per a un gran nombre de persones, observa el filòsof, creure en una causa és una font de felicitat. I aclareix: “No estic pensant només en els revolucionaris, socialistes, nacionalistes de països oprimits i similars; penso també en moltes altres creences més humils”. Lluitar per una causa justa és un antídot contra la sensació que la vida és un immens buit sense sentit. I, segons Russell, tant o més útil que la devoció per petites causes és deixar-se absorbir per una afició, per un plaer senzill i inofensiu. Frívol, fins i tot. Recorda el dia que va conèixer “un dels principals literats dels Estats Units”. Per casualitat, en aquell moment la ràdio va informar dels resultats de la lliga de beisbol. “L’home es va oblidar de mi, de la literatura i de totes les penalitats de la vida sublunar, i va cridar d’alegria perquè havia guanyat el seu equip. Des d’aleshores n’he pogut llegir els llibres sense deprimir-me per les desgràcies que viuen els seus personatges”.
La conclusió d’aquest llibret essencial de Russell és que, quan la conjuntura no és del tot adversa, la felicitat hauria d’estar a l’abast de qualsevol, sempre que les passions i interessos es dirigeixin cap a fora i no cap endins. Centrar-nos massa en nosaltres mateixos és un mal negoci. Preocupar-nos per l’estat del món, per aprendre coses o per la gent que estimem és un pla millor.
Que sí, d’acord: el món pot esclatar en guerra, alguns coneixements són difícils d’adquirir i les persones se’ns moren. Però aquests dolors són més suportables que els que neixen del disgust egocèntric. “Les passions que ens tanquen en nosaltres mateixos -la por, l’enveja, el sentiment de pecat, l’autocompassió i l’autoadmiració- són un dels pitjors tipus de presó”.
