HE LLEGIT NO SÉ ON

Si es pot controlar, no és amor

Si es pot controlar, noés amor / BEN A. PRUCHINE Zoom

La necessitat d’explicar en veu alta la pròpia història

“La majoria de nosaltres només tenim una història per explicar. No vull dir que només ens passi això una vegada a la vida: ens passen mil coses que convertim en incomptables històries. Ara bé, només n’hi ha una que importi, a la llarga només una val la pena explicar-la. I la meva és aquesta”.

Així arrenca L’única història, l’última novel·la del britànic Julian Barnes, publicada en català per Angle Editorial amb una traducció d’Alexandre Gombau.

Potser sí que tots tenim només una història que valgui la pena de ser explicada. I potser no podem girar full fins que no n’hem deixat constància oral o escrita. Fins que no hem passat la vida en net. Un exercici que deu servir també per evitar que siguin els altres els qui intentin explicar-te la teva història. És com allò de la política -o la fas o te la fan, Joan Fuster dixit - aplicat a una dimensió més íntima.

Disset records amb l’alè de la mort al clatell o més a prop

Tots tenim una única història digna de ser convertida en narració, excepte l’escriptora Maggie O’Farrell (Irlanda del Nord, 1972), que en té disset. Disset moments en què la seva existència va estar penjant d’un fil però va sobreviure per explicar-ho. Qui sap si l’encefalitis que va patir quan tenia vuit anys, i que li va capgirar la infantesa, va ser la causa de molts dels dies crítics que havien de venir després. “El fet que de petita arribés a estar tan a prop de la mort, per acabar ressorgint i tornant a la vida, em va imbuir durant molt temps -admet- d’una mena de temeritat, una inclinació pel risc displicent i fins i tot desenraonada”. Veia la seva vida com una propina, com un temps afegit, i podia fer-ne el que volgués. Se la podia jugar.

El cas és que Maggie O’Farrell -l’autora de novel·les com La distància que ens separa (Angle), La mà que prenia la meva (L’Altra) i Aquest deu ser el lloc (L’Altra)- ha arraconat la ficció per escriure unes memòries construïdes a partir de les ocasions en què ha sentit l’alè de la mort al clatell. Es titulen Visc, i visc, i visc -paraules de Sylvia Plath a La campana de vidre - i les publica L’Altra Editorial (traducció de Marc Rubió). Cada capítol porta el nom de la part del cos de l’autora que va estar a punt de rebre l’estocada mortal. El primer episodi es diu Coll, es remunta al 1990 i deixa el llistó molt alt, perquè la vivència que hi narra fa esgarrifar.

L’últim capítol revela la motivació que ha fet néixer el llibre: una filla d’O’Farrell té un trastorn immunològic que obliga tota la família a mantenir-se en estat de màxima alerta. Amb l’ai al cor, a frec de l’infart. “¿Quins són els efectes de viure amb una filla que té una malaltia que pot ser mortal, d’estimar una persona que, en qualsevol moment, et poden arrencar de les mans?”, es pregunta ella. Vet aquí el gran tema: som mortals que estimem mortals.

Una de dues: estimar molt i patir molt o estimar poc i patir poc

Torno a Barnes i a la qüestió que planteja a l’inici de L’única història : “Què preferiríeu: estimar molt i patir molt, o estimar poc i patir poc? Vejam, em penso que, al capdavall, és l’únic dilema vàlid”, diu el narrador. I afegeix: “Es pot assenyalar (encertadament) que no és un dilema vàlid. Perquè no tenim elecció. Si en tinguéssim, seríem al davant d’un dilema. Però, com que no és així, no hi som pas. Qui pot controlar quant estima? Si es pot controlar, no és amor. No sé com anomenar-ho, llavors, però no és amor”.

Aquest llibre de Julian Barnes està encapçalat per una definició de diccionari feta pel crític literari Samuel Johnson (1709-1784). La que diu que una novel·la és “un relat breu, generalment d’amor”.