BarcelonaEls llatins tenien una dita: “Nomen est omen”, que es tradueix com “Un nom és un presagi”. Efectivament, hi ha gent que ha nascut amb un nom, o un cognom, que ha acabat determinant molts trets de la seva vida, tot un destí. N’hi ha que es diuen Francesc i només fan que mirar els ocellets i donar veces als coloms; n’hi ha que es diuen Flaquer i fan pa; n’hi ha que es diuen Sastre i fan vestits. Als Estats Units hi havia un portaveu del govern que es deia Speaks, “parla”; i hi havia un director general a Catalunya, que s’encarregava de la pesca, que es deia Peix.

Ara resulta que un ciutadà francès, un exsoldat que havia estat en una guerra, que en va tornar trasbalsat, que va protagonitzar unes malifetes ara fa uns anys i va ser enviat a un centre de salut mental, es va escapar fa pocs dies de l’Hospital Marchant, a Tolosa de Llenguadoc, i va colpejar una vella que sortia de casa a passejar el gos fins a quasi matar-la. Des dels primers fets violents l’anomenaven “el caníbal dels Pirineus”, perquè arran d’un dels seus assassinats es va menjar amb mongeta tendra el cos d’un home que havia mort i esquarterat.

Aquest home semblava portar el mal ficat a dins del cos, i, si acceptem la dita llatina, això es devia al fet que tenia un nom (Jérémy) que correspon a un profeta de l’Antic Testament, i el mateix cognom que Rimbaud, un poeta tan amic de la maldat i de l’escàndol com Baudelaire o Verlaine. A més, va néixer a Tarbes, que és on va estudiar un altre dels poetes anomenats “maleïts” de la literatura francesa de final del segle XIX, Isidore Ducasse, dit Lautréamont.

Mala sang

Com havia d’acabar, si no, aquest home? Potser havia llegit el poema de Rimbaud (el poeta) que porta per títol Mauvais sang, mala sang, en què llegim: “Els gals eren escorxadors de bèsties, els cremadors d’herbes més ineptes del seu temps. D’ells, jo n’he conservat la idolatria i l’amor del sacrilegi –oh! Tots els vicis, la còlera i la luxúria...” També podria haver llegit determinats poemes de Baudelaire que quasi inciten al crim, i, per descomptat, Els cants de Maldoror –gran traducció catalana de Ricard Ripoll, March Editors, 2005–, de Lautréamont. Tot plegat, una tradició poètica “absolutament moderna”, però que una bona ànima mai qualificaria d’edificant.

En suma: Jérémy Rimbaud, fidel a la dita llatina “Un nom és un presagi”, s’ha lliurat al crim i a la maldat només pel fet de portar el nom d’un poeta maleït. Si és veritat que va llegir Rimbaud, el poeta, quasi l’haurien de perdonar.