L’ESCUMA DE LES LLETRES

El “paleta” Joan Brossa

Una de les qüestions tractades a Liber la setmana passada va ser, un cop més, la de les retribucions als escriptors jubilats. Des del decret llei del 2013, els escriptors no poden compatibilitzar la jubilació amb el fet de cobrar drets d’autor si són superiors al salari mínim. Va haver-hi propostes de diàleg en la línia de pactar que es paguin impostos per tot el que es guanyi a part de la pensió. Però en el fons, el que va surar, com tantes altres vegades que apareix la qüestió, és una profunda divisió entre el món intel·lectual i el món dels treballadors en general. La gent no acaba d’entendre la creació com una feina. Es considera més aviat un entreteniment. Per tant, és difícil que ho entengui: si un cobra pensió i res més, per què els escriptors han de tenir aquest privilegi? S’atribueix a Joan Brossa (de qui s’albira el centenari l’any que ve) l’anècdota relacionada amb la renovació del seu carnet d’identitat. Quan van preguntar-li la professió va dir, tot orgullós: “Poeta”. El policia va entendre “paleta” i va acabar posant a la casella corresponent “ capataz” perquè li va fer pena posar-hi només “paleta”. Poeta, o sigui, més genèricament, “escriptor” no podia ser cap professió. Tot el que relacionem amb la propietat intel·lectual i la seva retribució costa d’entendre. Els malentesos amb la SGAE, que és com una mena de dimoni, sovint són tractats a la lleugera i es permet que sigui criminalitzada, la majoria de vegades injustament.

Cultura, cost zero

Tenim, en el fons, el subconscient, que ens xiuxiueja a l’orella que la cultura ha de ser gratuïta. Javier Marías, fa uns quants anys, a la seva columna d’ El País, parlant del tema, contestava estupefacte una carta d’un lector que instava l’escriptor a deixar de fer el ploramiques, que no es queixés tant, que ell també tenia un hobby, ficar vaixells dins d’una ampolla, i ho feia gratis. Cal canviar la línia de pensament i, sobretot, ens hem d’adonar que, a diferència d’altres professions, un escriptor no deixa mai de treballar. I d’una manera o altra ha de cobrar la feina. Ho han entès molt bé a França o Portugal. A Espanya aquest setembre es va aprovar l’Estatut de l’Artista, que recull aquest desig. Però no s’ha desenvolupat el marc legal perquè sigui efectiu. Cal afanyar-se a fer-ho.