HE LLEGIT NO SÉ ON

I si les nostres veritats fossin prejudicis?

I si les nostres veritats fossin prejudicis? / MANOLO GARCIA Zoom

Si no trobes temps per llegir, potser és que no t’agrada prou

Aclaparada per les atencions excessives d’ell, la Sonia demana al Knut que deixi d’enviar-li llibres (robats). Li diu que darrerament no té temps de llegir ni d’escriure. Amb tantes novetats a la seva vida, no troba cap forat per dedicar-lo a la literatura. En Knut li retreu que hagi passat a l’estat d’aquells que creuen que la literatura és un entreteniment prescindible, un passatemps dels que deixen de valdre la pena quan sorgeixen altres coses millors per fer.

La Sonia i el tipus que es fa anomenar Knut Hamsun es van conèixer en un fòrum literari d’internet i entre ells s’ha establert una relació virtual enverinada, una relació obsessiva que s’allarga durant anys i que manté els lectors enganxats a Cicatriz (Anagrama, 2015), la novel·la en què Sara Mesa recrea el vincle malaltís que uneix els dos personatges.

El tal Knut està com un llum, però de tant en tant apunta, dispara i l’encerta. Això explica en part la dependència emocional que genera en la Sonia. Això i la necessitat que tenim tots de sentir-nos afalagats, ni que sigui per desconeguts que estan com un llum. Però sí, de tant en tant en Knut les diu ben dites. Per exemple, a més d’un dels que al·leguen que no tenen temps per llegir els podria tocar i enfonsar el retret que adreça a la seva interlocutora. Perquè, desenganyem-nos, no és per falta de temps que la gent no llegeix. És una qüestió de prioritats i de necessitats, no pas de rellotges.

Una adolescent, un parc i un home gran enamorat dels ocells

El 26 de setembre arribarà a les llibreries la nova novel·la de Sara Mesa, Cara de pan, també publicada per Anagrama. I també aquí aquesta sevillana nascuda a Madrid el 1976 ens presenta una relació la mar d’estranya als ulls de les convencions socials, la que mantenen en un parc una noia de tretze anys que ha decidit no tornar a trepitjar l’institut i un home de cinquanta-quatre que busca consol en els ocells i a qui l’adolescent anomena Viejo (ella és la Casi, perquè té gairebé catorze anys). Un parell de personatges inadaptats que es troben quan potser no s’haurien de trobar i que ens obliguen a replantejar-nos els propis prejudicis, les etiquetes que pengem als altres i les nocions de normalitat.

Fa dies que vaig començar i acabar d’una tirada Cara de pan -llegir les novetats abans d’hora és un dels privilegis dels periodistes culturals-, però la Casi i el Viejo encara em ronden pel cap. I m’han empès a rellegir Cicatriz, la novel·la anterior de Mesa. “Saps què deia Proust de la mentida?”, pregunta en Knut a la Sonia. “La mentida és essencial perquè la veritat és incomunicable”.

La veritat pot tenir moltes cares, però les mentides tenen un recorregut limitat. És el que passa amb les fabulacions de la Casi a Cara de pan. És el que afirma Joan Margarit a les memòries Per tenir casa cal guanyar la guerra (Proa): “Acabem sempre per mostrar el que sentim. Mentir és, a la llarga, molt difícil”.

Mercè Rodoreda i la temptació de dir que el rei va despullat

La teva veritat pot no ser la meva i fins i tot pot ser falsa. És arriscat jutjar amb alegria i sense matisos. Ara he recordat el que escriu Mercè Rodoreda a Joan Sales el 1962: “No sé per què no es pot dir que a Barcelona hi ha escriptors que es pensen que escriure és agafar paper i tinta. Ja sou ben pallús. És bescantar-lo dir a un amic el que a un li sembla la veritat? En el món literari de Barna i segurament en el món social encara més hi fa falta aquella criatura que deia «el rei va despullat», i potser no farien tant els gegants. Trobo molt bé que defenseu tothom i tot. Però a mi la veritat sempre m’ha temptat de mala manera”.