Diversos diaris del país han publicat aquesta setmana la notícia que la capacitat de comprensió lectora dels nois i noies d’ESO, també del batxillerat, és més petita cada any.

Això no és cap novetat, però sorprèn que es trobin en aquest cas països com França, lloc on sempre s’havia llegit molt; Finlàndia, que passa per ser un dels estats d’Europa amb un millor sistema educatiu, o Israel, un estat que, des del punt de vista religiós i cultural, es fonamenta en la lectura de les Escriptures.

Sembla que a Espanya la capacitat lectora ha caigut set punts en només cinc anys, però això és una estadística, i, com a tal, no explica quasi res: cada vegada que se sent a la TV que s’ha produït l’assassinat de gènere que fa 37, o 42, un pensa que l’estadística dissimula un problema que és qualitatiu, no quantitatiu.

Els articulistes deien tots que aquella davallada potser es devia a la pandèmia dels últims anys. Un altre argument era que els pares d’aquestes criatures ja no llegien com anys enrere, i que, per tant, era normal que els nens tampoc no llegissin.

Però quan un s’adona que el mal ha arrelat a països amb tradicions didàctiques molt diverses, amb climes tan variats i amb una tradició lectora que també presenta moltes diferències, pensa que, encara que la pandèmia els ha afectat a tots d’una manera semblant, hi ha d’haver una altra raó per explicar-se per què els jovenets no entenen el que llegeixen, que equival a dir senzillament que llegeixen molt poc. Fins i tot a la universitat —recordava l’altre dia la professora Coloma Lleal— els estudiants es queixen quan en una assignatura de literatura els fan llegir tres o quatre llibres: un bon lector els llegeix en un mes.

Potser una de les causes que els nois i noies no llegeixin és deguda a les lectures obligatòries a ESO i batxillerat, que són poc adequades pel que fa a la literatura espanyola, i gens pel que fa a la catalana. A més, a molt pocs centres apareix la literatura universal, on trobaríem peces que interessarien els alumnes vivament.

Però la causa més versemblant no l’esmentava ningú: ¿no sabeu que aquests joves han nascut amb un smartphone a la butxaca, que els seus pares els en regalen un als vuit o nou anys, que el fan servir per sempre més, i que només s’interessen per imatges i per missatges molt breus en què no hi cap ni una frase subordinada? Dit d’una altra manera: l’epidèmia universal responsable que un dia no llegeixi ningú es diu “noves tecnologies”. Aquell dia ens mocarem amb les orelles, com els ases.