BarcelonaA Reading, Anglaterra, una tetera està a punt de bullir. L'ha posat al foc l'escriptora Míriam Cano, que després explicarà que va ser en aquell moment que va rebre la proposta de portar la conversa amb Zadie Smith a la Biennal de Pensament que s'està celebrant a Barcelona. "Tot molt british", afegia ella a Instagram, i efectivament: la Míriam també hi deia que, amb 18 anys i acabada d'aterrar a Londres, es va comprar Dents blanques, el debut literari de Smith. Ara és una de les seves escriptores preferides, així que em vaig imaginar la il·lusió que devia fer-li l'encàrrec. També els nervis que li suposaria, i efectivament: "Quina tremolor de cames, no us enganyaré. Espero estar a l'altura" (Espòiler: va estar fantàstica).
Que et truquin per participar en un acte com aquest, amb una autora del nivell de Zadie Smith, a part de provocar-te taquicàrdia és un autèntic regal, i sobretot un reconeixement a la feina ben feta. Encara suposa una altra cosa, que em sembla important destacar: que les persones que organitzen l'acte han dedicat temps a pensar qui podria tenir-hi la conversa més interessant, qui en seria la millor "parella de ball". Aquesta manera d'anomenar els moderadors, o entrevistadors, m'agrada molt. La va utilitzar fa poc la francesa Neige Sinno quan va ser a Barcelona per parlar de l'esplèndid Trist tigre (Trad. Marta Marfany, Anagrama). M'explicava que una presentació és com un ball, et deixes portar per qui t'hagin posat de parella. Per això és tan important, insistia, que estigui ben triada: dependrà d'aquesta persona que la conversa –"el ball"– sigui harmònica.
Quan em vaig mirar el programa de la Biennal de Pensament, potser per deformació professional, em vaig fixar en els moderadors de les xerrades. Laura Serra amb Wajdi Mouawad i Oriol Broggi; Anna Pazos amb Clara Serra i Elena Martín; Rita Roig amb Perejaume, David Bestué i Joana Hurtado; Miquel Cabal amb Gueorgui Gospodínov... i tants altres que no puc enumerar. Em vaig treure el barret amb el llistat de "parelles de ball". Cada nom està pensat amb cura, una cosa molt "marca de la casa" al CCCB. De fet, acostumen a fer una cosa preciosa: a la pantalla que tenen al darrere durant els actes, posen el nom del convidat i el del moderador al mateix nivell. Això deixa clar que saben que l'èxit d'una conversa no depèn només de "l'estrella convidada". Cal que tingui al costat algú que conegui la seva obra, que s'hagi preparat, que hagi llegit el seu llibre. Que això darrer no us sembli una cosa evident: a la BCNegra, un periodista estrella que havia de xerrar amb dos autors va dir, davant meu i rient, que només se n'havia llegit un, que era el que li interessava. Quina gràcia, eh? Una altra vegada, Jean Echenoz em va explicar que l'havien posat en conversa amb un escriptor que semblava que en sabés més que ell, de la seva obra, perquè no callava. Això també va passar amb una visita d'Angela Davis: el pobre presentador, que no es donava per al·ludit i no parava de parlar, va acabar escridassat pel públic. Al meu entendre, són persones que no han entès que estan "al servei" dels entrevistats, i no del seu lluïment personal. Està clar que tothom pot tenir un mal dia, jo la primera (en dono fe, malauradament), però quan hi ha feina de preparació, quan els entrevistadors saben de què parlen, es nota i és un gust. Sovint, com estem veient a la Biennal, fan créixer els convidats i la conversa i, llavors, efectivament, sembla que ballin.
