Barcelona"Ara mateix em sembla insultant parlar d’una possible reconciliació. Si m’haguessis plantejat aquesta pregunta fa dos anys, la resposta hauria sigut més optimista, però avui en soc incapaç", ha dit aquest dimarts al vespre l’escriptor libanès Wajdi Mouawad, davant centenars de persones que han assistit gairebé religiosament a la primera jornada de la Biennal de Pensament de Barcelona 2024 a la plaça Joan Coromines. Des del fenomen d'Incendis, Mouawad s'ha convertit en un dels dramaturgs més estimats a casa nostra. I ho corrobora l'èxit de Tots ocells de La Perla 29, que ha exhaurit entrades al Teatre La Biblioteca durant mesos seguits. Tot i que la conversa a la biennal estava programada des de feia temps, l'escalada de violència al Líban d'aquestes últimes setmanes ha dotat l'acte d'una transcendència especial. A Mouawad l'acompanyaven el director de La Perla 29, Oriol Broggi, i la periodista de l'ARA Laura Serra, que ha recordat que les obres de l'autor libanès "beuen de l'alè dels clàssics, de les èpiques gregues, però ens porten a espais contemporanis en què la història està molt viva i les ferides sagnen".

Durant poc més d'una hora, Mouawad, nascut el 1968, ha parlat sense embuts de la complexitat del conflicte bèl·lic de l'Orient Mitjà i, especialment, de la guerra civil del Líban, que va obligar la seva família a fugir de Beirut quan ell tenia només deu anys, primer en direcció a París i més tard al Quebec. "Hem fet de la veritat un insult –va dir l'autor–. S'alimenta tant la humiliació i el sentiment d'injustícia, s'alimenta tant aquesta maquinària de sang, que això pot allargar-se durant generacions". "El motiu pel qual no hi ha un cessament al foc és perquè no es vol. No és que no es pugui aconseguir, és que no es vol. Avui dia, en aquest planeta, vivim una brutalitat pràcticament satànica. Són temps gloriosos per als assassins", ha lamentat.

"Em van educar en l'odi profund"

Per intentar desgranar el conflicte l'autor s'ha remuntat a la seva pròpia infantesa: "Al Líban em vaig criar en un context en què em van ensenyar a detestar l'altre. Em van educar en l'odi profund. També amb molt d'amor, però en un context en el qual se'm va inculcar que l'altre era el dolent. Els meus pares odiaven els israelians i els palestins". Per això com a dramaturg considera que ha d'explicar el que la seva "tribu ha fet malament". "També puc veure què han fet malament les altres tribus, esclar, però no soc jo qui ho ha d’explicar. Jo haig d'explicar en què ens hem equivocat nosaltres", ha afegit.

Tot i reconèixer que cada vegada li costa més "continuar creient" en el que fa, l'autor ha volgut reivindicar "els relats i les històries, malgrat tot". "El teatre pot ser una forma de memòria vers el futur. Allò que s’explica a través del teatre pot servir perquè d’aquí deu o quinze anys les futures generacions coneguin l’època actual", ha dit Mouawad, que ha citat Mercè Rodoreda i Sòfocles com alguns dels escriptors que li han "donat la mà" i l'han "ajudat a inclinar-se per mirar els precipicis sense caure". "Jo no hauria pogut escriure sol. Necessitava amics, i els amics poden ser autors que van morir fa milers d'anys", ha explicat.

Mouawad no va adonar-se que les seves vivències infantils eren "excepcionals" fins molts anys després de fugir del Líban, quan en una classe de teatre va afrontar-se a un exercici d'improvisació i, sense ser-ne conscient, va interpretar "una escena que concloïa amb una massacre". "Un aspecte definitori del trauma és que qui el viu no sap que l'està vivint –ha argumentat–. Jo aquell dia vaig entendre que, si el que volia era explicar el que havia viscut el meu pare o la meva mare, no ho trobaria ni en Shakespeare ni en Brecht, sinó que ho hauria d’escriure jo mateix".

"L'exili és la infelicitat"

Qui també ha sabut convertir en literatura una vida marcada pel conflicte i l’exili és l’escriptora Herta Müller, que va viure sota el règim del dictador romanès Nicolae Ceaușescu fins que el 1987 va exiliar-se a Berlín. Müller, que va guanyar el premi Nobel de literatura el 2009, ha obert la primera jornada de la biennal conversant amb la crítica literària i traductora Cecilia Dreymüller. "L'exili és la infelicitat, un estat que persegueix les persones", ha dit Müller, que no només va parlar del seu país d'origen, sinó també de les dictadures que imperen actualment a l'Iran i la Xina. "En una dictadura hi ha dues llengües –ha sentenciat Müller–. D’una banda, la llengua d’estat, que està feta de fórmules repetitives que impedeixen que la gent pensi. I, d’altra banda, hi ha la llengua del país, que és la de la població, del dia a dia, i que té una vida al marge de l’Estat. A mi em repulsava la llengua d'estat. És una llengua morta, que no permet cap mena d'individualitat".

"Tots els llibres que sorgeixen en una dictadura provenen d’una resistència interior, d’una necessitat de no deixar-se anar", ha explicat Müller. "Què arrisques, quan escrius? Hi ha gent que no vol arriscar res, sinó que simplement vol fer carrera. I després hi ha els escriptors autèntics, que són aquells que escriuen a partir d’una necessitat", ha afegit. Tot i que ha escrit tots els llibres en alemany, Müller va explicar que el romanès condiciona la seva escriptura: "Hi ha paraules, com núvol, que són femenines en alemany i masculines en romanès. I sovint, quan escric, m’adono que tinc una imatge femenina en una paraula que és masculina, i això passa perquè el romanès sempre hi és present".