BarcelonaAcaba de sortir una nova edició d’un dels meus llibres preferits des de petita, De quan Hitler va robar el conill rosa (L’Altra; Trad. Marta Bes). La novel·la explica la història de l’Anna i la seva família, jueus, que han de deixar Berlín per l’arribada dels nazis. Recordo que em va impressionar molt, i que vaig voler buscar més llibres sobre aquest tema. Els vaig trobar a la biblioteca de la meva escola: era gran, ben organitzada, acollidora. Hi vaig passar moltes hores. Feia temps que no hi pensava, però fa pocs dies em vaig adonar de la sort que vaig tenir.

Segueixo, a Twitter, una bibliotecària escolar, la Marta Cava. Sempre reivindica la seva feina i la manca de recursos per fer-la. Fa poc, va penjar un vídeo sobre biblioteques escolars del Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya. És desolador: hi expliquen que la meitat dels centres educatius no tenen biblioteca escolar. Cava hi explica que, a més, a vegades hi ha sales que porten el nom de biblioteca però en realitat són espais per emmagatzemar materials o sales de càstig. El Gerard Segura Magallon, professor de català i cap d’estudis de l’Institut Teresa Pàmies, encara va més enllà definint la deixadesa: diu que les biblioteques escolars han de ser llocs vius, i que hi ha espais tan precaris que també es podrien anomenar “sala de pollastres morts” i l’efecte seria el mateix. 

Les biblioteques són espais, però no només (tot i que, com s’explica, també és important que hi siguin en tant que espais de treball, sobretot en centres d’alta complexitat, en què molts alumnes no tenen accés a altres llocs tranquils). El vídeo repassa algunes funcions de les biblioteques: promouen la lectura, participen en la formació de les competències informacionals, fan de suport a l’aprenentatge. Està demostrat que fan millorar els resultats acadèmics. Tot i així, m’ha sorprès descobrir que, en molts casos, són les AFA les que es fan càrrec dels recursos que suposa tenir-les. Les despeses, evidentment, inclouen condicions dignes per als bibliotecaris, que viuen molt precaritzats. La seva feina, en canvi, és imprescindible: el Carlos Ortiz explica que, des que ell va començar a treballar de bibliotecari, al seu centre els préstecs han augmentat un mil per cent. No cal afegir res més. Urgeix revertir la situació. Menys sales de pollastres morts i més biblioteques.