HE LLEGIT NO SÉ ON

El lloc d’on surten les paraules

THEODOR KALLIFATIDES / WIKIMEDIA Zoom

Quan no tens res a dir, ho dius millor en la teva llengua materna

“Cada llengua té la seva manera de ser escrita”, conclou Theodor Kallifatides en el primer llibre que ha escrit directament en grec després de cinquanta anys d’escriure en suec. Es titula Una altra vida, encara i l’ha publicat Galàxia Gutenberg tant en català (amb traducció del grec modern de Montserrat Camps) com en castellà (amb traducció de Selma Ancira). La conclusió de Kallifatides va més enllà: “Quan saps què vols dir, ho pots dir en totes les llengües que saps. En totes les llengües, també, pots callar. Però quan no tens res a dir, ho dius millor en la teva llengua materna”.

Theodor Kallifatides va néixer a Grècia el 1938, va emigrar a Suècia el 1964 i ha construït una extensa obra literària en el seu idioma d’acollida, que és l’idioma amb què parla amb la seva dona i amb els seus fills. Molta gent li ha preguntat al llarg dels anys per què la Gunilla no ha après més grec o per què ell no s’adreça en grec als fills. “L’única resposta absoluta -admet- és que mai no vaig voler. Preferia que ells m’ensenyessin suec a mi. M’agradava la seva llengua i, a més, jo hi escrivia. Els meus fills n’eren, principalment, els grans proveïdors. Arribaven a casa amb un carregament de paraules que jo no hauria après mai de cap altra manera. Converses pròpies de la seva edat, dels seus jocs, dels seus amors”.

A prop dels vuitanta anys, i havent-se plantejat penjar la ploma per sempre, Kallifatides va provar d’escriure en grec i va constatar amb sorpresa que les paraules li sortien soles: “No em sentia oprimit, no tenia cap necessitat d’estrafer la veu”. Amb el suec no ha assolit mai aquesta immediatesa, se l’estima molt però el porta al cap “com una corona d’espines”. És com si cada llengua partís d’un lloc diferent: “La meva primera llengua és un batec del cor. La segona, una reflexió. La primera naixia de les entranyes, la segona, del cervell”.

Theodor Kallifatides -convençut que l’emigració no l’ha fet escriptor, que hauria escrit igualment si s’hagués quedat a Grècia- torna, doncs, als orígens i reneix. Es reconcilia amb la llengua materna i amb el seu pas pel món: “Una vegada vaig escriure que l’ésser humà necessita un sentit a la vida, no tant per viure com per morir”. I escriu, com si hagués de ser l’últim, un llibre exquisit que ha resultat ser el primer d’una nova etapa: Galàxia Gutenberg acaba de publicar en castellà un segon text de Kallifatides escrit en grec: Madres e hijos.

Sense emigrar hauria escrit igual, però no de la mateixa manera

La pugna entre dues llengües em remet a l’hongaresa Agota Kristof. “Sé que no escriuré mai en francès com hi escriuen els escriptors francesos de naixement, però l’escriuré com pugui, tan bé com pugui”, deia. Ella es va proposar el repte d’escriure en francès -una “llengua enemiga” imposada per les circumstàncies: va fugir a Suïssa als vint-i-un anys, quan l’exèrcit soviètic va reprimir la insurrecció de Budapest- i se’n va sortir amb escreix: es va convertir en una de les escriptores més singulars i reconegudes en llengua francesa. “Com hauria estat la meva vida si no me n’hagués anat del meu país?”, es pregunta Kristof en una de les notes autobiogràfiques aplegades a L’analfabeta (Amsterdam, traducció de Montserrat Solé Serra). “Més dura, més pobra, em penso, però també menys solitària, menys esquinçada, i feliç, potser. L’únic que tinc clar és que jo hauria escrit igual, tant se val on i tant se val en quina llengua”.

Hauria escrit igual, però no hauria escrit de la mateixa manera. Perquè el francès no li naixia del mateix lloc que l’hongarès. Perquè el francès era un idioma estranger que havia après a fer servir de mica en mica. Perquè la lluita d’Agota Kristof per conquerir aquella llengua adoptiva havia estat “llarga i acarnissada”.

Perquè, en definitiva, cada llengua té la seva manera de ser escrita.